Anar al contingut

BUCÒLICS ANÒNIMS

La carícia del terra dóna ales

JOAN BARRIL

No és segur que se sàpiga l'origen de la llàgrima. Es pot plorar de pena, així ho fan els nens que encara som. Es pot plorar d'alegria, perquè l'emoció de la felicitat supera les excuses del que és raonable. Es pot plorar del record, perquè sabem que no tornaran mai els moments d'alegria. Però, de sobte, ens posem a plorar per coses que passen lluny del nostre interès i del nostre cercle d'aficions.

Jo mateix em sento sorprès quan comprovo que una cosa tan llunyana a mi com són les multituds, els estadis, l'esport i l'atletisme em porten al plor tranquil i constructiu. Em sol passar a la plaça mentre veig l'esforç que fan els castellers. Em sacseja el cor la gesta d'un alpinista arribant al cim d'una muntanya les vies de la qual m'havia après de memòria. Però la destil·lació de la llàgrima em sobrevé quan no hi ha cap més decorat que el cos humà i el seu esforç per superar-se a si mateix. Això és l'atletisme.

Dissabte que ve, 20 d'octubre, es projectarà a l'auditori d'AXA, a L'illa, una pel·lícula d'aquestes que porten al plor. Es tracta de Town of runners, dirigida per Jerry Rothwell i un magnífic equip de producció amb les garanties de l'Institut Sundance. He vist aquest documental de dues hores i se m'han fet curtes. Aprofitin l'ocasió per anar a veure'l, perquè és la millor manera de conèixer un espai, un temps i una ànima d'un lloc que no sol ser gaire assequible: Etiòpia.

De la mateixa manera que se suposa que els millors rellotges del món són els suïssos i que el millor whisky és escocès, ¿quina és la imatge de marca d'Etiòpia? Per una part hi ha la fam cíclica que determina les collites i que força els etíops a patir una escassetat endèmica. Però per l'altra hi ha la capacitat atlètica de llargues distàncies. Una visió neocolonialista del món diria que els etíops corren perquè no tenen mitjans de comunicació. Avui dia això ja no és cert. El poder atlètic d'Etiòpia ve d'una feble xarxa de clubs que fomenten entre els seus joves més dotats una activitat que va des de la construcció i el manteniment de la pista fins a una selecció estatal dels favorits.

Ho veuran a la pel·lícula Town of Runners que presenta a Barcelona l'AFNE (Associació de Famílies de Nens i Nenes d'Etiòpia). En aquest magnífic film, el paisatge és el protagonista. Una carretera de terra serà construïda per la inversió xinesa. Mentrestant, dues amigues adolescents, Hawii i Alemi, es dedicaran a la gran passió de córrer. Ho diu la mare d'una de les dues: «Les úniques sortides són el matrimoni i l'atletisme». Però l'atletisme significa llevar-se molt d'hora, esforçar-se cada vegada més amb una dieta mínima i uns mitjans oficials que van de l'arbitrarietat a la precarietat.

'Town of runners'

3 Un entrenador consagrat a aquesta passió, Shentayehu Eshetu, va explicant la seva presència al film. Es tracta d'un entrenador que ha consagrat la seva vida a un petit poble de la regió d'Oromia, al sud-oest d'Addis Abeba, anomenat Bekoji. Aquest lloc és la famosa Town of runners. De Bekoji van sorgir la trimedallista olímpica Tirunesh Dibaba o el fondista Kenenisa Bekele. No és ficció sinó realitat, quan no és tragèdia. Després dels títols de crèdit un breu i lacònic homenatge a una corredora adolescent que va morir d'accident a la carretera que els xinesos van començar a construir en els primers fotogrames.

Així és la vida a Etiòpia, l'únic país africà que va saber resistir a les invasions occidentals fins que va arribar l'aviació italiana per donar gust a Mussolini. Però la nova Etiòpia d'això ja no vol recordar-se'n. Ni tampoc vol recordar la repressió policial del dictador Mengistu. Hi ha un racó de l'Àfrica que arriba al primer món corrent i que no necessita marques esportives ni sabates de catàleg. La carícia del terra els proporciona ales. I l'espectador immòbil sent l'emoció d'una petita epopeia de gent comuna i de joves amb ganes de menjar-se el planeta amb les plantes dels peus.

0 Comentaris
cargando