Messi s'apodera del derbi

Va retronar el càntic d’«independència», es va estrenar la breu tornada afegida de «votarem» però la cançó més freqüent i la més corejada al Camp Nou és cap altra paraula. Un nom. Aquell nom que un marrec de 17 anys convidava a recordar ja fa una dècada llarga, i que s’ha convertit en inoblidable, pels temps dels temps, a cop de gestes, exhibicions i rècords. En derbis, en finals i en partits comuns, en escenaris enormes i en estadis modestos. Amb Ronaldinho o sense, amb Neymar o sense, amb Dembélé o sense, mirant i aprenent des de la banqueta.

No hi ha res més repetit ni celebrat al Barça que els crits de «Messi, Messi», que esclaten en el moment més inesperat. Enmig del silenci quan el partit és un desert sense ocasions, tot just esquitxat amb alguna fricció pròpia dels derbis. No hi ha cap minut concret per cantar a Messi. Ho són tots. Se’ls mereix tots amb la carrera que ha traçat des que el van filmar fa anys al Miniestadi.

Gol en fora de joc

Un gol en fora de joc va servir per cultivar les queixes del Madrid (i les de l’Espanyol, és clar, principal damnificat de l’error arbitral) i encarrilar el partit per al Barça, i un altre de legal el va sentenciar poc després. Sis dels vuit gols del Barça aquesta temporada portaven el segell de l’astre, el suport de l’equip, també del club, fins que Piqué i Suárez van col·laborar en la pallissa final a l’Espanyol.

El Barça s’aferra a l’astre rei. Brilla fins i tot entre la boira. Ningú més fiable que ell per donar resposta a qualsevol interrogant. Sempre és un «sí». Sempre en positiu. Amb gols, amb passades, amb actitud… El màxim golejador històric dels derbis encara en va fer un altre també amb un parell de cops de geni. Un triplet final d’adorn.

No hi va haver incendi en el matx amb un Espanyol molt formal i que encara no acusa la pressió d’haver sumat només un punt de nou. L’equip de Quique sembla convençut dels seus plantejaments, com si seguís un pla traçat que ni tan sols va canviar quan el Barça li va presentar un dubte.

Un lateral sense extrem

L’onze de Valverde va jugar amb un extrem dret (Deulofeu) i un davanter centre (Suárez) i l’inclassificable Messi entre ells, sense ningú per la banda esquerra, potser reservada per a quan entrés Dembélé. Víctor Sánchez es va quedar allà clavat com a lateral dret, ociós, sense saber què fer fins que Alba apareixia de tant en tant. Quique el va canviar per Navarro just després del 3-0, amb l’entrada de Dembélé. Però el francès es va col·locar igualment a la dreta al substituir Deulofeu.

Un xut al pal de Piatti, una vaselina fallida de l’argentí i un xut de Gerard desviat per Umtiti que podien haver inquietat l’amfitrió avalarien la paciència de l’espanyolisme, que va saber trobar sortides per progressar en atac. Sobretot, a l’esquena dels interiors barcelonistes per encarar els centrals. Accions esporàdiques en un domini clamorós del Barça, vertical i gràcil en el control de la bola, inspirat i còmode en l’asimetria tàctica que va dibuixar Valverde.

Ovació a Dembélé

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El desigual encert a l’àrea, la diferència entre Messi i els humans, va dictar la sentència abans de l’enfonsament final, tacant l’honra de l’Espanyol amb dos gols en tres minuts finals de Piqué i Suárez, després d’una gran assistència de Dembélé, aplaudit amb la generositat que correspon al futbolista més car de la història del club. Paulinho també es va presentar davant la parròquia culer, fent el rol de Busquets com a migcentre i va estar a punt de fer un gol. 

«Independència», «votarem» i «Messi» van compondre la banda sonora de la cita, amb el bis «a Segona, a Segona» amb què es castiga l’Espanyol en les seves visites (no hi guanya des del 2009 i acumula un parcial de gols 31-2) i efímers assajos de «Bartomeu dimissió».