Anar al contingut

El dia de la dona culer

L'1 de gener de 1913 Edelmira Calvetó va canviar la història a l'aconseguir ser admesa com a primera sòcia del Barça

FREDERIC PORTA / BARCELONA

Si qualsevol dia del calendari anual sembla commemorar algun tipus de causa, quedi el dia inaugural de l’any dedicat a la memòria de les dones barcelonistes i la seva aportació al club. Al capdavall, va ser un primer de gener quan Edelmira Calvetó va aconseguir sortir-se amb la seva i ser admesa com a sòcia de l’entitat. 

L’oblidada Calvetó va ser la pionera en temps àrids per a concessions a les dones. El Football Club Barcelona havia sigut fundat per dotze homes –sis catalans, sis estrangers–, i en els seus estatuts del 1911 encara mantenia l’obligatorietat de ser home com a condició per a l’ingrés. Fins que va arribar Edelmira Calvetó el 1913 i va canviar el signe de la història. La primera sòcia va comptar amb el suport de dues il·lustres congèneres, Emma Pilloud –esposa del fundador Joan Gamper– i Isabel Müller, famosa tennista i dona d’Otto Maier. A partir d’aleshores, amb Calvetó enderrocant murs, es va permetre l’ingrés de dones fins a arribar avui al 26% de la massa abonada, un total superior a les 37.000 sòcies, segons dades facilitades per Manuel Tomàs, responsable del Centre de Documentació del FCB.

Calvetó va començar a freqüentar el camp d’Indústria en companyia del seu marit, Pere Ollé, quan l’entitat comptava amb 300 socis i al camp manaven Romà Forns, Comamala, Amechazurra o Wallace. Va ser un futbolista d’aquella fornada, Francesc Armet Pacan, qui l’apadrinaria en l’ingrés. Finalment, sota la presidència de Joan Gamper, Edelmira Calvetó va ser admesa com a sòcia del Barça. Vuit anys després, en la redacció dels nous estatuts, ja es parlava genèricament de socis, sense realitzar distinció per sexe, gràcies a la lluita personal d’Edelmira, que va morir el 1957 sense cap tipus de reconeixement per la seva exitosa croada.

El 1914, i sota l’auspici del llavors entrenador del Barcelona, Jack Greenwell, van néixer aquí les anomenades Spanish Girls, que van arribar a disputar alguns partits dividides en dos equips. Per una part, amb brusa blanca, les enclavades sota l’epígraf Montserrat. Per una altra, distingibles per la seva brusa vermella, les pertanyents al Giralda. Revisar les cròniques de l’època, tenyides d’un contumaç masclisme, genera sufocació i vergonya aliena a parts iguals. 

LA PRIMERA DIRECTIVA

Anna Maria Martínez-Sagi va trencar un altre tipus de barreres. El 1934 va ser elegida primera directiva del club, encarregada de l’Àrea de Cultura i Propaganda de l’entitat. La Sagi va ser destacada atleta en diverses especialitats i una de les catalanes amb més pes el segle passat gràcies a la seva rutilant i ignorada biografia. Nascuda en bressol burgès, Anna Maria era cosina de Sagi-Barba, el gran extrem dels anys 20. I ho va ser tot, o gairebé: feminista, esportista, excel·lent poeta, amiga de Lorca i Margarita Xirgu. Fins i tot corresponsal de guerra en la contesa fratricida, on va fer amistat amb Durruti, que l’anomenava l’Aristòcrata. Ja en l’exili francès, va ser valedora literària de Françoise Sagan i professora de castellà d’André Maurois. Ni concedint-li les set vides del gat es pot englobar l’increïble recorregut vital de Martínez-Sagi, cèlebre en el seu temps, vers i ànima lliure. 

Entre les pretèrites seguidores del Barça, també cobertes per una capa d’oblit, convé recordar artistes de categoria. Com Carmen Morell, reina de les coplas, la cupletista Raquel Meller o la polifacètica Mary Santpere, la culer per excel·lència durant el llarg franquisme. En ordre intern, l’ègida de Miró-Sans durant bona part dels 50 va trobar complerta rèplica en Noemí Piguillem, especialista a portar-li la contrària i encapçalar l’oposició en exigència d’austeritat. El temps va acabar per donar la raó a Noemí. 

Tampoc es mereix l’oblit María Dinarés, la viuda d’un mite futbolístic de l’Edat d’Or com Vicenç Piera. Durant dècades, Dinarés viatjava sempre amb l’equip, i això és literal, convertida en la viuda Piera. Ella va ser el màxim suport entusiasta d’un altre il·lustre nom femení, Imma Cabecerán, l’encarregada de publicar a la premsa, tal com va fer Gamper a Los Deportes, l’anunci amb el qual convocava altres dones per iniciar l’era moderna del futbol femení al Barça tot just en la dècada dels 70. 

Fa tot just 22 anys, el futbol femení, única secció professional del club, aconseguia la Copa del Rei,  primer títol oficial que va ajudar a redoblar l’aposta. Actualment, unes 700 noies competeixen en diverses disciplines unides per la samarreta blaugrana, que compta amb equips aficionats d’atletisme, hoquei herba i patinatge artístic sobre gel.

Encara existeix un tercer vessant de relació, la dels equips externs associats a l’entitat, fórmula aplicada en bàsquet i voleibol. El Futbol Club Barcelona ha sigut poliesportiu per naturalesa, també per a les dones. Les tennistes es van convertir en la primera secció femenina cap al 1912, tot just l’any anterior a l’ingrés de Calvetó, mentre el bàsquet era fundat el 1929 i l’atletisme, per citar un altre exemple, cristal·litzava el 1933.

0 Comentaris
cargando