tu i jo som tres monegal
Dels concursants de La voz (T-5) a casa ens agraden tots. Són criatures que s'acosten a la tele per poder dedicar-se a la música, a cantar. Un dels aspirants d'ahir, José María, quan li van preguntar com es guanya la vida va contestar: «Sóc mosso de magatzem. Tragino palets tot el dia amunt i avall». I resulta que toca la guitarra i canta amb un virtuosisme excepcional. Home, que la tele li brindi una plataforma per mostrar les seves qualitats és una de les coses més netes i honestes que pot extreure's del món televisiu. Encara que després resulti que les mateixes cadenes, en general, a penes dediquin espai a la música i als cantants. Per cobrir les aparences, col·loquen actuacions i recitals enllaunats cada nit, entre les tres i les cinc de la matinada. Un horari ideal. Però anem avui a l'aspecte positiu: almenys T-5 no ha transformat La voz en la variant simbomba de Mujeres y hombres viceversa. Això cal agrair-l'hi de debò. El paper del jurat (Alejandro Sanz, Malú, Melendi i Manuel Carrasco) és molt respectuós. Extremen l'afecte cap als concursants. I ens expliquen curiositats. Aquesta setmana van parlar d'amulets. Deia Sanz: «Porten sort, està comprovat». I va ensenyar l'anell que li va fer un joier cordovès, i que mai es treu. ¡Ah! Els objectes fetitxe en el món dels cantants són llegendaris. El gran tenor Enrico Caruso, fumador empedreït, mai sortia a cantar si no portava a sobre una petaca plena de tabac. Encara que en escena no podia fumar, sentir els cigarrets a la butxaca el reconfortava. I recordo que la mateixa Malú, una nit, a La voz 3 (2015), va revelar: «Abans de cada actuació important, al camerino em trec el tanga i el rento». És un costum net, inofensiu i simpàtic. Sent una peça tan minúscula, té l'avantatge que s'asseca en un instant.
