fonalleras
Ha estat un moment clau. Si avui, que és el dia que surto, hagués deixat el ioga, tot l’esquelet del confinament s’hauria esmicolat, com un d’aquells esquelets de la sala de dalt del col·legi, que sempre ens pensàvem que acabarien fets miques, de tan vells com eren. He decidit continuar amb la rutina, com si fos un dia més d’aquests catorze que he estat a l’illa deserta del meu pis. I no ho era. Em veia a mi mateix com un d’aquells cavalls del Grand National –aquella mítica cursa que mirava de petit amb el meu pare–, a punt de sortir. Estaven tots excitats, renillaven amb l’expectativa de l’eufòria, els joqueis miraven de retenir aquell desfici. Però hi havia una barrera. Uns compartiments, com unes taquilles de ferro que els impedien avançar. I aleshores, de cop, s’obrien i els cavalls sortien desbocats. Em veia així. Però resulta que la barrera s’aixeca i he d’anar al trot, com si fos un cavall de doma. La sensació és molt estranya. Per això era important el ioga, com un exercici per retardar-ho tot, per dilatar el temps, per anar més a poc a poc. Si l’exterior és hostil, no cal córrer per arribar-hi.
