És el que toca

Cap a la primavera del 1997, un dels meus alumnes, en Toni Pau, va vaticinar l'aparició de Youtube. Ho va fer, sense ser-ne conscient, en el decurs d'un debat a classe sobre com seria la televisió a la carta que la digitalització ens prometia. Una companya seva havia mostrat els seus dubtes sobre si podria ser realment a la carta, atès que no tenia clar que la immensa graella que poguéssim arribar a tenir a l'abast seria capaç de satisfer els seus gustos particulars. Ho va manifestar esmentant un documental sobre un determinat tipus de granotes. En Toni Pau li va replicar que, en aquell moment, ja era possible trobar a internet tots els detalls imaginables sobre aquella granota i que era qüestió de temps -poc, segurament- que, a més de les fotografies i textos sobre la granota en qüestió, també s'hi poguessin trobar els vídeos corresponents, i que així ja tindria el documental que volia.

No crec, però, que en Toni Pau pogués imaginar-se llavors fins a quin punt era encertat el seu vaticini, i que aquesta programació que ell intuïa podria arribar a satisfer els requeriments dels usuaris ansiosos de tenir una autèntica televisió a la carta, com demostra el fenomen dels youtubers. Un fenomen que pot arribar a desmanegar l'entramat tradicional del negoci de les televisions i la seva clau de volta, les audiències. Un negoci que necessita audiències massives i uniformes que s'empassin el que els engaltin els magnats i productors de sempre. Un negoci que cuida fins a l'exageració la qualitat de les imatges emeses, atès que, pel que fa als continguts, no pot ésser tan curós si vol arribar a com més gent millor.

I és aquesta l'escletxa per la qual, de moment, s'han colat els youtubers, primer amb els videojocs i després estenent-lo a altres àmbits igualment quotidians per a aquests col·lectius, que, possiblement sense saber-ho explicitar, s'han cansat de sentir-se ignorats i malmenats per uns continguts destinats a satisfer a tothom i que, en definitiva, no satisfan a ningú, especialment els milions de seguidors que tenen els youtubers més destacats. I aquests aconsegueixen atraure els seus seguidors amb uns vídeos que, sovint, són d'una qualitat manifestament millorable. Però connecten amb la seva audiència perquè parlen del que li interessa i com a ella li interessa.

Notícies relacionades

Aquests són els millors supermercats per comprar pa, segons l’OCU

Un cotxe funcional que també té estil?

Ja fa anys i panys, quan van començar a prendre forma els esforços tecnològics per millorar la televisió amb coses com l'alta definició, hi va haver algunes veus assenyades que van avisar que el gran problema no estava en la qualitat de les imatges, que era més que acceptable, sinó en la baixa qualitat dels continguts, i que ningú feia res sobre aquesta qüestió. Per això no ens hauria de venir de nou que ara les generacions a les quals els correspon -perquè sí- trencar amb el sistema passin de la qualitat de les imatges i cerquin els seus continguts, la seva televisió, igual que cada generació ha anat trencant, de forma més o menys radical, amb la música o la moda del moment. Si els youtubers arriben a convertir-se en la norma, cosa que està per veure, serà divertit veure com alguna generació posterior fa també la seva feina i la capgira. És el que toca. I si no, que els ho preguntin

-o millor, que els ho expliquin- als líders dels partits tradicionals, els que fins fa ben poc conformaven el sistema.