L'IRPH i altres problemes de (des)confiança en el sistema financer

Juan Tugores Ques, Universitat de Barcelona

L’actiu essencial amb què operen els sistemes financers no és tant els diners o el crèdit com la confiança, i aquesta s’ha vist compromesa de manera important des de l’inici de la crisi fa ja més d’una dècada. El llavors economista i cap de l’FMI Olivier Blanchard es va referir als «racons foscos» dels sistemes economicofinancers en què s’amagaven riscos més importants del que es reconeixia, i l’OCDE ve fent-se ressò de la necessitat de recuperar la confiança de la ciutadania en les finances, amb periòdiques anàlisis com la que es va publicar el setembre del 2019.

El 2015 l’economista de Chicago Luigi Zingales aprofitava la tarima del discurs presidencial de l’American Finance Association per titular la seva intervenció amb la pregunta «¿Les finances beneficien la societat?» després de constar la dualitat entre l’alta valoració que els especialistes concedien a la seva aportació econòmica i social en contraposició a les crítiques i recels de bona part del públic.

Els dubtes i desconfiances s’han manifestat de moltes formes, incloses demandes judicials en ocasions referides a clàusules introduïdes als contractes de préstecs hipotecaris o d’altres, a què es qualificava d’abusives i/o poc transparents per part dels clients del sistema financer. Un cas de gran projecció mediàtica recent fa referència a la utilització de l’«índex de referència de préstecs hipotecaris» (IRPH) com a eix per a les revisions en les hipoteques a tipus d’interès variable.

Índexs en dubte

No és l’únic cas d’índex controvertit. Un dels índexs més utilitzats a escala mundial per a contractes financers, el líbor, es va veure tan tacat per evidències de manipulacions fa ja uns quants anys que es va decidir suprimir-lo i en l’actualitat s’està treballant en alternatives menys susceptibles d’alteració per operadors poderosos.

En cert sentit estem davant d’una variant de la denominada ‘llei de Goodhart’, segons la qual un indicador en principi objectiu i fiable quan és elegit com a referència corre el risc de veure’s sotmès a tantes pressions que pot anar degradant-se el seu paper de referència vàlida.

En el cas de l’IRPH, l’informe de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la UE que habitualment (però no sempre) és confirmat pel Tribunal que finalment decideix conté elements ambivalents (més que en casos anteriors com el de les clàusules terra en les hipoteques): es reconeix el seu potencial caràcter abusiu però s’associa a la necessitat de (de)mostrar una falta de transparència en la informació al client que hauran d’apreciar els tribunals nacionals.

Justícia i falta de transparència

Les estimacions sobre l’eventual reintegrament que les entitats (unes més que d’altres) haurien d’efectuar als seus clients dependrà, a més de la resolució final del Tribunal europeu, de la forma en què s’acabi apreciant si la informació ha complert els requisits d’adequada transparència. No és el mateix, per exemple, requerir que les entitats informessin els clients de l’evolució passada de l’IRPH i, en el seu cas, la comparació amb referències alternatives com l’euríbor, o exigir que així mateix s’haguessin fet «projeccions informades».

En el cas dels debats sobre IRPH, aquests aspectes són rellevants. Convé recordar que l’IRPH va adquirir rellevància sobretot a partir de moments (com la segona meitat de la primera dècada del segle XXI) en què altres indicadors de tipus d’interès mostraven tant molta volatilitat com puntes de nivells elevats.

Eludir aquests aspectes semblava una raonable justificació per optar per un IRPH basat en la dinàmica d’operacions hipotecàries que eren recopilats i publicat formalment al BOE pel Banc d’Espanya. Indicadors com l’euríbor (o el líbor) fan referència a operacions entre entitats per la qual cosa, a més, el diferencial a aplicar un préstec hipotecari típic havia d’incorporar una valoració del plus de risc d’impagament entre particulars en comparació amb el que podia estimar-se entre entitats financeres, la qual cosa complica la simple comparació entre l’evolució de l’IRPH i de l’euríbor.

Els canvis en les condicions de l’entorn financer han afectat la utilització de diversos indicadors: quan els tipus d’interès més oficials es van situar en mínims en la segona dècada del segle XXI, l’atractiu inicial de l’IRPH es va anar dissipant... però els contractes referenciats a aquest índex continuen existint.

Assumir riscos

Els tribunals de justícia –en cas que no s’arribi a solucions d’arbitratge o mediació– hauran de valorar circumstàncies de transparència, asimetria en la informació i, eventualment, abusos generats en un context diferent de l’actual. Així, la mera comparació de trajectòries ‘ex post’ de diferents índexs s’haurà d’encaixar amb altres dimensions, com una raonable proporcionalitat en l’assumpció de riscos per part dels signants dels contractes. Al cap i a la fi, d’aquest «repartiment de riscos» és del que tracten gran part dels contractes financers.

De les decisions dels tribunals depèn que algunes desenes de milers de milions d’euros acabin reintegrats a les butxaques dels hipotecats, passant a gravitar sobre els balanços de les entitats financeres que més intensivament van utilitzar la referència a l’IRPH, o es mantingui la situació actual.

Però el més important és que les decisions finals s’argumentin i documentin d’una forma rigorosa i transparent perquè «pateixi» com menys millor aquest actiu essencial compartit per tots, la confiança d’una societat als mecanismes financers que tenen la delicada i crucial missió de captar l’estalvi i canalitzar-lo de forma eficient cap a la inversió productiva.

Precisament per la forma inadequada en què es va complir aquesta funció abans i després de la crisi és imprescindible tancar de la millor forma possible les esquerdes de la desconfiança i, reprenent el missatge de Zingales, posar amb claredat i credibilitat les finances al servei de la societat. Serà important per afrontar els reptes que ens esperen en un futur delicat que ja ha començat.

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Juan Tugores Ques, professor d’Economia de la Universitat de Barcelona

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.