¿Volcà o meteorit? Res de nou en l'extinció dels dinosaures

L’extinció dels dinosaures és un tema fascinant que ens atrapa a tots des de petits. Com que tenim molt d’iconoclastes enderrocadors de mites, reapareix de tant en tant. Aquesta vegada li ha tocat al meteorit que va contribuir (i recalco, va contribuir) a la desaparició, entre altres espècies, del Tyrannosaurus rex, la terrorífica criatura que va pertorbar els nostres somnis infantils.

Molts mitjans han anunciat una suposada gran novetat: el famós meteorit de Chicxulub no va causar l’extinció dels dinosaures que, sigui dit de passada, continuen per aquí tan contents en forma d’aus. L’epicentre del sisme mediàtic ha sigut la precipitada i potser mal digerida lectura de dos articles.

Publicats al febrer a la revista Science, els dos articles es limiten –que no és poc– a afegir matisos a una troballa que es coneixia bé des del 2016. Va ser llavors quan una altra revista, Nature, va publicar un article que va il·luminar el tenebrós episodi que va delmar els parents de les nostres prosaiques gallines.

Volcans i meteorits

Al llarg de la història de la Terra, s’han produït cinc grans esdevenimentsd’extinció massiva. De tots ells, el que més ha excitat la fantasia és la desaparició dels dinosaures sense plomes. L’últim es va esfumar fa 65 milions d’anys, a finals del cretaci, quan al voltant del 75% de les espècies van resultar eliminades o delmades.

A algunes estirps els va anar millor. Els dinosaures amb plomes van superar el tràngol i van donar lloc a les aus modernes: el pardal que picoteja al parc i el gall dindi nadalenc en són els descendents.

¿Què va causar aquesta massiva extinció que marca el final del cretaci i el començament del paleogen? Des de fa anys, el debat científic busca una resposta. Aquesta gira entorn de dues hipòtesis:

1. Un impacte extraterrestre produït per un asteroide.

2. Un període de gran activitat volcànica.

Qualsevol dels dos escenaris hauria enfosquit el cel fins al punt de privar la Terra de l’energia solar. Això hauria impedit la fotosíntesi i estès la destrucció a través de la cadena alimentària. Una vegada que s’hagués assentat la pols, els gasos amb efecte hivernacle bloquejats en l’atmosfera haurien provocat un augment de la temperatura. El sobtat canvi climàtic hauria acabat amb molts dels organismes que haguessin sobreviscut a la prolongada foscor.

La teoria de l’impacte extraterrestre prové del descobriment que, en la dècada dels 70, van fer el premi Nobel de Física Luis Álvarez i el seu fill Walter, geòleg. Van observar que en alguns estrats rocosos de l’escorça terrestre hi havia una gran quantitat d’iridi. Aquest material és molt estrany al nostre planeta, però abundant, en concentracions similars, en meteorits i asteroides. Per finalitzar, n’hi va haver prou amb datar aquests estrats, que van ser datats en l’època de l’extinció cretàcica.

La troballa va suscitar molts debats. Ressuscitava un anatema geològic, el catastrofisme. Al final, va convèncer els científics que l’iridi es va escampar pel planeta quan un cometa o un asteroide va caure en algun lloc de la Terra i es va evaporar.

El cràter de Chicxulub va ser, i és, el candidat número u que certifica l’impacte d’un enorme meteorit, la pluja radioactiva del qual –sostenen molts científics– va acabar amb els dinosaures. Mesura 180 quilòmetres d’ample, es localitza a la península mexicana de Yucatán i la seva antiguitat s’ha fixat en 65 milions d’anys.

¿Iridi terrestre?

El nucli de la Terra també és ric en iridi, i com que el nucli és l’origen del magma que flueix pels volcans, altres investigadors afirmen que l’activitat volcànica que hi va haver fa 65 milions d’anys a les escales del Dècan va ser la responsable d’estendre l’iridi per tot el planeta, juntament amb la pols que ocultava la llum solar i els gasos amb efecte hivernacle. El Décan és una gran província ígnia de la mida d’Espanya situada al centre-oest de l’Índia, i una de les formacions volcàniques més grans de la Terra.

L’evidència geològica suggereix que les erupcions volcàniques poden tenir un gran efecte en el clima terrestre. La pols, la runa i les cendres de les erupcions poden flotar en l’atmosfera durant molt de temps, fins i tot anys. Les partícules flotants reflecteixen la llum solar que, incapaç d’arribar a la superfície de la Terra, provoca que l’atmosfera es refredi. La literatura recolza aquesta idea: Dràcula i Frankenstein van néixer el 1816DràculaFrankenstein, l’any sense estiu provocat per la colossal erupció del Tambora, un volcà indonesi.

Un doble mecanisme d’aniquilació

Les dues hipòtesis són plausibles i, sobretot, no són contradictòries. Independentment del que provoqués l’extinció, el final del cretaci va marcar el final del regne del terrorífic protagonista de Parc Juràssic i va obrir la porta que els mamífers es diversifiquessin ràpidament i ocupessin nínxols acabats d’obrir.

El juliol de 2016, l’esmentat article de Nature va confirmar el doble “mecanisme d’aniquilació”. No va ser només l’impacte contra la Terra d’un enorme asteroide. Les erupcions volcàniques i les emissions d’enormes quantitats de CO₂a l’atmosfera també van contribuir a l’extinció cretàcica.

La investigació es va basar en l’anàlisi paleontològica d’un conjunt de mol·luscos fòssils trobats a l’illa Seymour, a l’Antàrtida. Els científics van ser capaços de calcular amb precisió els canvis ocorreguts en la temperatura de les aigües, que van quedar marcats a les closques dels mol·luscos del cretaci. Així van poder constatar que l’extinció dels dinosaures i altres espècies va coincidir amb dos ràpids augments de la temperatura del mar. Això demostra que existeix un vincle directe entre el vulcanisme, l’impacte del meteorit i els cicles d’extinció.

El primer “mecanisme d’aniquilació” va ocórrer com a conseqüència de les erupcions volcàniques i l’emissió de grans quantitats de CO₂, en el que avui és l’Índia, al final del cretaci. El segon, menys pronunciat, va tenir lloc 150.000 anys més tard, quan va impactar el meteorit al Yucatán.

El que l’estudi publicat a Nature va demostrar fa ja dos anys és que el vulcanisme va afectar negativament l’equilibri dels ecosistemes terrestres, accentuant la seva vulnerabilitat davant l’arribada del gran asteroide. El 2019, res de nou sota el sol.Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Manuel Peinado Lorca, catedràtic d’universitat. Departament de Ciències de la Vida. Institut Franklin d’Estudis Nord-americans, Universitat d’Alcalá

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.