Claus per entendre la resistència a antibiòtics

Actualment, ens trobem a punt de viure una crisi global, perquè els antibiòtics estan deixant de ser efectius i això pot posar en risc una gran part del desenvolupament assolit per la medicina moderna.

De fet, més del 70% dels bacteris patògens que causen infeccions hospitalàries són resistents a múltiples antibiòtics, cosa que fa que el tractament d’aquestes infeccions sigui altament problemàtic. A més, s’estima que el 2050, 10 milions de vides humanes estaran en risc anualment a causa de l’augment de la resistència als antibiòtics si les solucions no es troben a temps.

Els antibiòtics són substàncies químiques que causen la mort dels bacteris o, en el seu defecte, inhibeixen el seu creixement. Aquestes substàncies són produïdes de manera natural per bacteris i fongs, principalment pels que viuen a terra.

A la naturalesa, els antibiòtics compleixen diversos papers ecològics. Els microorganismes que els produeixen els utilitzen com armes químiques per competir entre si i com molècules de senyalització per comunicar-se químicament i promoure la coordinació entre diferents individus.

Des de mitjans del segle XX, aquests compostos es fan servir, a més, en medicina i veterinària com a eina terapèutica per al tractament d’infeccions bacterianes. Juntament amb les vacunes, són un dels desenvolupaments mèdics que més ha contribuït a la nostra supervivència i qualitat de vida.

Per desgràcia, en les últimes dècades la seva eficàcia ha disminuït com a conseqüència de la seva mala utilització i del seu abús. Les dues pràctiques han provocat una creixent emergència i disseminació de gens de resistència a antibiòtics o ARG (de l’anglès, antibiotic resistance genes) i, de manera concomitant, l’aparició de bacteris resistents a aquests antibiòtics (els ARB).

És important emfatitzar que, quan subministrem un antibiòtic per a ús mèdic o veterinari, només es metabolitza parcialment i, en conseqüència, gran part de l’antibiòtic administrat s’excreta a través de l’orina i els excrements.

Així, els antibiòtics i els productes de la seva degradació acaben a les plantes de depuració d’aigües residuals urbanes, per ser abocats posteriorment al medi ambient a través de l’efluent d’aquestes instal·lacions. L’aplicació de llots de depuradora i esmenes orgàniques d’origen animal (com ara els fems i els purins) a terres agrícoles també contribueix a la presència d’antibiòtics, ARG i ARB a l’entorn.

Una característica transmissible

Els gens de resistència a antibiòtics han permès la convivència ancestral entre antibiòtics i bacteris i han possibilitat que aquests puguin sobreviure en la seva presència. Aquests fragments de l’ADN es poden transferir entre bacteris per dues vies ben diferenciades:

La transferència horitzontal de gens entre bacteris pot donar-se, al seu torn, mitjançant tres mecanismes.

En aquest últim cas, el bacteri receptor no només adquireix els ARG, sinó que també rep tot el plasmidi que els allotja. Això li permet transferir ARG a altres bacteris i contribueix activament a la disseminació de la resistència a antibiòtics entre bacteris.

Un problema d’escala global

Els antibiòtics alliberats a l’aigua i als sòls exerceixen una pressió selectiva sobre els bacteris ambientals –els obliga a adquirir ARG per poder sobreviure– i promouen la disseminació de gens de resistència a antibiòtics i, amb això, la proliferació de bacteris resistents. Per la seva banda, aquests microorganismes poden transmetre els ARG a través de plasmidis conjugatius o altres elements genètics mòbils a altres bacteris, inclosos bacteris patògens humans.

Com a conseqüència, cada vegada són més freqüents les infeccions per bacteris resistents a antibiòtics o, pitjor, per bacteris multiresistents (bacteris patògens que han adquirit diversos gens de resistència). 

Des de la Universitat del País Basc, juntament amb dos centres més d’investigació de la comunitat autònoma basca (Neiker i BC3 Basque Centre for Climate Change) hem ideat la iniciativa Joint Research Lab on Environmental Antibiotic Resistance per estudiar, monitorar i desenvolupar estratègies d’actuació davant aquest creixent problema.

Assolir una solució requereix un enfocament multidisciplinari, que involucri, entre d’altres, professionals clínics i del sector agroramader, i també experts en evolució i medi ambient.

Molt probablement, serà necessària la combinació de diferents estratègies terapèutiques, com ara la racionalització de l’ús dels antibiòtics, la recerca de nous antibiòtics i altres molècules amb capacitat antimacrobiana, l’ocupació de virus com a alternativa als antibiòtics, el desenvolupament d’inhibidors de la conjugació i el trasplantament de comunitats bacterianes que puguin competir amb els patògens.Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Itziar Alkorta Calvo, professora del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de l’Institut Biofisika, Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea i Carlos Garbisu, cap del Departament de Conservació de Recursos Naturals

Aquest article va ser publicat originalment a  The Conversation. Llegeixi l’original.