Anar al contingut

Polèmica sobre allargar o no el procés de morir

Eutanàsia, política i llibertat individual

Eutanàsia, política i llibertat individual

Maria Casado

La legitimitat d'aquesta pràctica ha de ser abordada com una qüestió de respecte a l'autonomia de la persona i, alhora, de solidaritat amb qui pateix

Avui dia, la mort es produeix habitualment en contextos hospitalaris, fortament tecnològics i despersonalitzats. En aquests, l’ús de tecnologies capdavanteres permet allargar el procés de morir fins a situacions que molts consideren indignes i no desitjables.

Aquesta possibilitat de prolongar la vida, merament biològica, suscita conflictes sobre com procedir en aquests casos, ja que en les decisions que necessàriament cal anar prenent intervenen, a més de l’opinió del mateix subjecte, altres factors de caràcter divers: el criteri mèdic, l’entorn del pacient, els plantejaments de tipus religiós, la distribució de recursos, la salvaguarda d’interessos de terceres parts... Qüestions diverses que s’entremesclen i que dificulten en molts casos la determinació de quins són els “millors interessos” del pacient i el respecte a la seva voluntat.

Dubtes mèdics ètics i jurídics

En un context així, hi ha persones que manifesten clarament el seu desig de morir de forma ràpida i indolora, però els metges que els atenen dubten freqüentment de quina és la conducta correcta des del punt de vista ètic i jurídic. Per això, el debat sobre l’eutanàsia aflora i reverdeix periòdicament en les nostres societats, que si bé no són confessionals i centren els seus valors en la llibertat, també tenen una càrrega cultural d’encuny religiós que reivindica el valor salvífic del sofriment i l’acceptació d’“el que vingui” com a voluntat divina.

En part, els debats sobre el dret a morir estan motivats per la comprensió del terme ‘eutanàsia’, que ha anat adquirint a poc a poc el matís específic d’acte mèdic directe i necessari per fer més fàcil i dolça la mort, a petició del malalt. No es considera eutanàsia el rebuig o la retirada de tractaments, encara quan sigui amb perill de la vida, ja que el pacient té el dret –reconegut legalment– a acceptar o rebutjar els tractaments disponibles. Tampoc ho és limitar l’esforç terapèutic, ja que no és obligatori utilitzar l’arsenal de mesures que la ciència té disponibles quan no s’aconsegueix cap altra cosa que allargar el procés de morir mitjançant tractaments fútils, que no tenen eficàcia real en el cas concret. És a dir, actualment, la discussió no es recolza en la que antigament es denominava “eutanàsia passiva”, sinó que quan parlem d’eutanàsia avui ens referim específicament a l’“activa”, directa i a petició del pacient, que és la penalitzada en el Codi Penal espanyol, per exemple.

A què té dret el pacient

A l’hora de fer una valoració moral de l’eutanàsia i la seva regulació legal, la dificultat més gran rau a compatibilitzar el dret a una mort digna –cosa que significa no rebre tractes inhumans o degradants, el rebuig de tractament, l’autodeterminació i lliure disposició corporal, disposar lliurement de la pròpia vida, a la pròpia intimitat–, amb certes concepcions del dret a la vida que, a la pràctica, impliquen el deure de viure contra la pròpia voluntat.

L’enorme càrrega ideològica que ha arrossegat aquest debat motiva que certes posicions es parapetin en actituds maximalistes i, en molts casos, intolerants. Entre els detractors de l’eutanàsia s’aprecia amb freqüència un plantejament que porta a un enfrontament d’absoluts que enarbora la sacralitat de la vida en qualsevol circumstància, mentre que per part dels defensors del dret a morir en llibertat s’enfoca una qüestió de respecte. Els dos bàndols invoquen la defensa de la dignitat humana, però, evidentment, l’entenen de manera diversa, ja que hi ha dos grans corrents a l’hora d’interpretar i de donar sentit a la dignitat: la cristiana i la laica.

Per a una, la dignitat s’entén derivada de l’exercici responsable de la pròpia llibertat. Per a l’altra, la dignitat rau a acceptar la voluntat divina. Si no es té en compte aquesta diferència, que afecta no només el concepte de dignitat, sinó també la mateixa concepció dels drets humans, el diàleg és només aparent, ja que és impossible l’acord si paraules iguals designen conceptes diferents.

Per aconseguir un compromís raonable, la legitimitat de l’eutanàsia ha de ser abordada des d’un doble punt de vista: com una qüestió de respecte a l’autonomia de les persones i, alhora, de solidaritat amb qui pateix. 

La referència inicial en aquest debat és la tradicional invocació a l’autonomia i la dignitat de la persona, perquè l’eutanàsia suposa una decisió individual i, per definició, autònoma que implica i afecta directament només dues parts: a qui la sol·licita i a qui la realitza.

La segona consideració és la compassió pel sofriment aliè i l’obligació d’acceptar les decisions alienes que a d’altres incumbeixen, encara que no les compartim.

L’eutanàsia és una acció que inclou dos actes, cada uns dels quals té un protagonista diferent.

En el primer, el protagonista és el malalt que pateix una malaltia greu que el conduiria necessàriament a la mort o que li causa patiments permanents i difícils de suportar i és qui pren la decisió, èticament legítima, de posar fi a la seva vida de manera plàcida i digna.

Aquest primer acte és el fonament del segon, que consisteix en la intervenció mèdica que proporciona la mort de forma ràpida, eficaç i indolora i que no tindria legitimitat sense el primer. 

Tots ens hem de plantejar aquests interrogants

El debat està obert: ¿S’ha de respectar la voluntat de morir d’un pacient terminal? ¿S’ha de col·laborar en això? ¿Quin tractament utilitzar quan s’acosta l’hora de la mort? ¿Qui pot decidir si el pacient no ha manifestat la seva voluntat i no pot fer-ho? ¿S’ha de fomentar l’adopció de documents de voluntats anticipades o testaments vitals? Cada persona hauria de plantejar-se aquests interrogants i intentar respondre’ls, perquè la mort ens arribarà a tots, indefectiblement.

En nom de la seguretat jurídica, el dret hi ha de respondre també de forma adequada al moment en què es viu. A Espanya, des de finals dels anys setanta del segle passat, hi ha hagut iniciatives diverses per aconseguir el reconeixement del dret a la disposició de la pròpia vida de forma efectiva. Recentment, a començaments del 2017, el Parlament de Catalunya va presentar al Congrés dels Diputats una proposta despenalitzadora de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi que, mitjançant la modificació corresponent del Codi Penal –de competència estatal–, permetés legislar sobre el tema. Poc temps després, el grup parlamentari d’Units Podem va presentar una proposta de llei orgànica sobre l’eutanàsia, que no es va arribar a debatre. Finalment, el PSOE va presentar el maig del 2018 la seva proposta de llei orgànica de regulacions de l’eutanàsia, actualment en tramitació parlamentària.

María Casado, directora de l’Observatori de Bioètica i Dret - Càtedra Unesco UB, Universitat de Barcelona

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-nel’original.

The Conversation