24 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi sociològic de la revolta a França

Les dues cares dels 'armilles grogues'

PASCAL GUYOT

Les dues cares dels 'armilles grogues'

Michel Wieviorka

És injust veure en aquest moviment un esbós de feixisme, a la italiana, i també és incorrecte considerar que és l'actor contestatari d'un món nou

Sovint, les categories de les ciències socials i les de la vida quotidiana, la política i els mitjans de comunicació es basen en el mateix vocabulari, la qual cosa és font de confusió. És el cas de l’expressió “moviment social”, que es refereix tant a un concepte de sociologia o de ciència política com a pràctiques comunes i corrents quan una part de la societat es mobilitza, quan una lluita social apareix als titulars i, per exemple, quan una vaga paralitza un país.

Quan els ‘armilles grogues’ francesos exigeixen que el poder els respecti i deixi de tractar-los amb menyspreu o arrogància, quan es diuen a si mateixos ciutadans, quan volen que se senti i s’escolti la seva veu en les altes esferes del Govern per donar a conèixer els problemes i les dificultats que els apressen, i defensen la renovació i l’ampliació de la democràcia, cal reconèixer que s’ajusten a la dinàmica d’un “moviment social” tal com jo l’entenc.

Així mateix, quan denuncien la precarietat i els ingressos insuficients per a una vida digna i demanen que no se’ls exclogui del canvi i les reformes, encarnen la cara defensiva del moviment, i no tant la d’un agent capaç de perseguir una utopia o defensar un contraprojecte de societat. Altres reivindicacions no arriben a qüestionar fins a aquest punt les orientacions generals de la vida col·lectiva i tenen un abast més limitat, com, per exemple, quan es demana la derogació d’una mesura fiscal.

Però, com ocorre en tota mobilització d’ampli abast, a partir d’aquí s’observen derives, per exemple de caràcter racista o xenòfob. Referent a això, només assenyalarem que el gruix de les reivindicacions és clarament social, i no té res a veure amb les qüestions de l’islam, el laïcisme, la immigració o l’origen ètnic. En canvi, la qüestió de la violència mereix una anàlisi més detinguda.

Violència i moviment social

En general –i és el tema principal del meu últim llibre–, la violència és el contrari del moviment social, almenys entès com s’ha indicat més amunt. Sorgeix quan el moviment no aconsegueix (o deixa de fer-ho) existir i traduir-se en una acció concreta, i converteix en ruptura el que en un conflicte té a veure amb la relació, el debat i, potser, la negociació.

El conflicte confronta adversaris allà on la violència enfronta enemics. Però la violència també pot ser un element del moviment social, un component estratègic i, alhora, expressiu. De fet, és així com cal entendre, en alguns aspectes, els aldarulls del dissabte 24 de novembre i el dissabte 1 de desembre a París, sense oblidar que també n’hi ha hagut a altres ciutats de França.

Si s’examina el perfil de les persones detingudes i portades davant de la justícia, els aldarulls violents ocorreguts a París han sigut obra d’ultres (d’esquerres i de dretes), de simples busca-raons, fins i tot saquejadors, procedents de la perifèria, i d’‘armilles grogues’ furiosos que potser van anar a París per, arribat el cas, barallar-se amb les forces de l’ordre, potser arrossegats per l’ambient d’insurrecció en què estaven immersos. Aquestes circumstàncies obliguen a rectificar la imatge simplista que deixaven traslluir els primers comentaris, el 24 de novembre, segons els quals calia distingir entre els “busca-raons”, polititzats o no, i el moviment de base, molt allunyat de la violència. Però l’anàlisi és més complicada.

Per fer-se veure i sentir i per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació, els ‘armilles grogues’ ja han anat dues vegades a París i han intentat manifestar-se el més a prop possible dels llocs simbòlics del poder. Des d’aquest punt de vista, l’èxit va raure en la repercussió mediàtica que van tenir els enfrontaments amb les forces de l’ordre, i no tant en la presència massiva d’“armilles grogues”, que en realitat no van ser tan nombroses.

La violència és necessària, o útil, per ocupar un primer pla i, alhora, és inacceptable per a molts ‘armilles grogues’. Referent a això, hi ha una ambivalència en el moviment, que experimenta una tensió entre la importància que tenia la seva presència a París i la violència inevitable que n’ha sorgit fins ara.

És precís fer una anàlisi per distingir la violència que constitueix l’extremitat furiosa del moviment i la violència que, aliena a ell, li és contrària, una espècie d’antimoviment, tot i que els dos tipus de violència hagin sorgit en els mateixos cercles. I, alhora, cal examinar la totalitat de la violència des del punt de vista de la seva relació funcional, fins i tot legitimadora, amb un moviment social que, en la seva essència, és per si mateix poc o gens violent.

Moviment social i força política

Un moviment social no és una força política, però els seus actors es pregunten quin tractament polític es dona a les seves reivindicacions. És possible que alguns, dins del moviment, vulguin transformar-se en un partit, com va ocórrer amb Podem, que va sorgir dels “Indignats” del 15-M a Espanya. D’altres consideren que l’acció política pot ser canalitzada per un partit que li doni veu, com en la socialdemocràcia durant els temps d’esplendor del moviment obrer, o que la dirigeixi a l’estil leninista.

Ara com ara, els ‘armilles grogues’ no tenen capacitat per donar naixement a una força política pròpia, i no es reconeixen en cap partit, per molt que el Rassemblement National (abans Front National, extrema dreta) i La France Insoumise (oposició d’esquerra) intentin, més encara que la dreta clàssica, capitalitzar-ne la mobilització. Les seves reivindicacions inicials, que es limiten bàsicament a mesures fiscals, no han rebut una resposta immediata del poder, i les seves peticions s’han fet més complexes i s’han diversificat.

Però no existeix cap força social o política capaç de garantir un tractament institucional per a aquestes reivindicacions, de manera que aquestes s’aglutinen en una massa confusa, que les propostes polítiques de canvi global tracten de reduir a una formulació única.

Referèndum, dissolució, autoritarisme i VI República

En aquest context es perfilen, almenys, quatre tendències.


  • La primera –traducció en llenguatge polític del discurs dels actors quan coregen “¡Macron dimissió!"– consisteix a exigir un referèndum. Però aquest, segons la tradició francesa, i d’acord amb les circumstàncies, només pot ser un plebiscit a la inversa: la pregunta plantejada vindria dictada pels contestataris, i el resultat previsible seria la derrota del president, que acabaria dimitint.


  • La segona tendència és la de donar forma política a la idea dégagiste (defensora de fer-los fora a tots), segons la qual cal expulsar els parlamentaris actuals. Aquesta tendència comportaria la dissolució de l’Assemblea Nacional, i el seu únic resultat seria una cohabitació política, ja que, segons aquesta hipòtesi, el president esa quedaria al càrrec.


  • Tercera tendència: l’autoritarisme, que comença a alçar la veu. Es demana el nomenament, al capdavant del Govern, d’un nou primer ministre que tingui mà ferma. El nom del general de Villiers circula en alguns entorns, tot i que, pel que sembla, aquest es mostraria reticent.


  • Finalment, hi ha qui parla (quarta tendència) d’un canvi institucional radical, i en aquest context torna a sorgir el tema de la “VI República”.


  •  

Així, davant de la falta de nivell intermedi en el sistema polític i social institucional, les reclamacions del moviment es converteixen en projectes polítics de primer nivell. En conseqüència, l’únic que poden fer per traduir-se en resultats concrets és pagar el preu d’un espasme social prolongat que paralitza el país i que és fomentat per polítics el desig dels quals no és que es tornin a instaurar com més aviat millor la pau, el diàleg i la negociació, sinó mantenir vives les tensions que encarna el paradoxal binomi format pels ‘armilles grogues’ i la violència.

Un actor defensiu i... nou

Segons la meva definició de “moviment social”, aquest no es redueix a un episodi, una lluita o un moment, sinó que s’inscriu en la dimensió històrica d’un tipus de societat i és el seu actor contestatari. Els ‘armilles grogues’, en la mesura que un dels trets que els defineix és el de “moviment social”, s’ajusten més al tipus de societat que desapareix que al d’una societat que neix, i així ho afirma en aquest lloc web, amb gran encert, Daniel Behar.

Els ‘armilles grogues’ representen, abans que res, el rebuig de patir les conseqüències d’aquesta transformació; són l’actor defensiu d’un model que va començar a descompondre’s amb el final dels Trenta Gloriosos. Però ¿les mobilitzacions actuals estan donant continuïtat a d’altres, més antigues, relacionades amb el moviment social de l’era industrial clàssica que estem deixant enrere, és a dir, amb el moviment obrer? En realitat, no. Els actors d’avui no han fet seves les grans lluites dels últims cinquanta anys, i hi ha abundants testimonis de persones de certa edat que expliquen que, per a elles, aquesta és la primera experiència de compromís i manifestació.

No obstant, es fan alegrement comparacions històriques, fins i tot amb les protestes de 1995, cosa que és poc seriosa i dona lloc a confusió i biaix ideològic. Hi ha qui, demostrant no poca deixadesa intel·lectual, s’aprofita de la situació actual per ajustar no se sap quins comptes amb investigadors que havien expressat el 1995 la seva opinió sobre les mobilitzacions d’aquella època, i per suggerir una possible continuïtat amb el 2018. No obstant, els actors de 1995 defensaven un model social que assegurés diverses garanties als treballadors i els funcionaris, mentre que els de 2018 exigeixen mesures fiscals i socials en favor de categories molt diferents.

El moviment dels ‘armilles grogues’ és nou, encara que expressa el final d’un món sense mantenir cap vincle amb el sindicalisme o el que queda de la classe obrera com a tal. És encara més nou –i, no obstant, s’ubica en un nou món– si tenim en compte les seves formes de mobilització, que combinen el recurs a les tecnologies modernes de comunicació i la presència física en llocs múltiples que permeten incloure tot el territori nacional.

Però la tecnologia és una cosa i el sentit una altra: els ‘armilles grogues’ ens parlen molt poc de l’entrada en un nou món en el qual ocuparien un lloc creatiu, o fins i tot un món contestatari. El màxim que fan és demanar –ja s’ha assenyalat– una renovació de la democràcia, i mostren de tant en tant una sensibilitat sincera pel tema del medi ambient.

‘Armilles grogues’, ¿quin futur els espera?

Un moviment no és una classe social, i menys encara una categoria o conjunt de categories socials. Els ‘armilles grogues’ són diversos i, per tant, indeterminats des del punt de vista social; uns són modestos, d’altres no tant; i estan integrats per dones, i no només o principalment per homes, així com per joves i persones grans.

Tenen raó en no voler ser víctimes d’una llarga transformació en la qual han quedat “oblidats” i són “invisibles”, i fan bé en reclamar mesures socials al seu favor i en exigir a més respecte i democràcia. Però no són la sal de la terra, i ara per ara el seu moviment no planteja cap futur nou més enllà del que exigeixen les polítiques socials i de dignitat.

És injust veure en aquest moviment un esbós de feixisme, a la italiana, ja que els ‘armilles grogues’ no presenten reivindicacions que s’ajustin a aquesta imatge; també és incorrecte considerar que aquest moviment és l’actor contestatari d’un món nou, ja que no fa crides en favor d’una renovació cultural, intel·lectual, utòpica i creativa, o en fa molt poques.

Atendre les seves demandes és necessari, fins i tot inevitable, però també és perillós.The Conversation

Michel Wieviorka, Sociologue, Président de la FMSH, Fondation Maison des Sciences de l’Homme (FMSH) – USPC

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.