Entrevista a Rafa Nadal: «No tinc por de la vida fora del tennis»

 

Vestit amb una samarreta de màniga curta blanca i texans, assegut en una cadira còmoda i clàssica, sota l’impressionant sostre vidrat de l’habitació oval construïda el 1862 i on Víctor Hugo celebrava festes i recepcions, el tennista atén els enviats especials de la premsa espanyola. «¿No és estrany jo assegut i vosaltres drets?» pregunta.

 

¿Com està el seu peu? Si no el graveu, us l’ensenyo després sense problemes encantat, tot i que no us agradaria.

 ¿Ha passat bé la nit? No, perquè em feia mal el peu. És així quan se’m desperta després de dues setmanes i mitja prenent moltíssims antiinflamatoris i analgèsics, pràcticament cada sis hores. No quedava cap altra opció tot i que no puc prendre això ‘in eternum’.

¿Quant dura l’anestèsia? Depèn, no és matemàtic, però unes set i vuit hores.

 ¿És dolorosa la punxada? Agradable no és. Fa mal que et punxin amb una agulla, no t’enganyaré. La punxada fa mal el que fa mal que et punxin amb una agulla. Però és suportable, altrament no ho faria. Ho fèiem 20 minuts abans de sortir a la pista cada dia.

 

A la pista ha aguantat físicament Si, al marge d’això, físicament, la veritat és que estic molt bé. No us enganyaré, he estat molt bé les dues setmanes.

 ¿El premi de guanyar Roland Garros ha valgut la pena? A nivell tennístic té un valor important i a nivell mental és una gran satisfacció personal, això és el que més valoro. Especialment després de viure el que vaig viure a Indian Wells amb una costella trencada i a Roma que em vaig quedar coix i després vaig passar molts dies sense entrenar-me.

 

¿Va témer no poder jugar a París? Sabia que podria jugar perquè amb el peu adormit es pot jugar. Però tenir la capacitat de deixar tot això de banda i ser capaç de centrar-me en el tennis i jugar al nivell vol dir que mentalment he estat totalment preparat per assumir el repte.

¿Es pot jugar sense sensibilitat al peu? Tens el control del peu, el que passa és que no tens cap sensibilitat. La sensació és pitjor, és una realitat. Perquè ens entenguem, a mi m’adormen el nervi sensitiu perquè si t’adormen el motor, ja no pots moure el peu. A la final se’m van adormir els dits també. Amb el turmell tens el control, menys si està adormit, però d’alguna manera el necessari per poder competir. Passes de jugar coix a jugar sense dolor. Vaig ser capaç de guanyar el torneig perquè vaig poder moure’m i vaig poder córrer, és la realitat. 

 

¿Com són els dolors fora de la pista? No hi ha dia sense dolor. Cal ser realistes, l’any passat després de perdre contra Djokovic vaig estar dues setmanes i mitja coix. Quan deixes de jugar les primeres setmanes són dolentes però en la meva vida diària no és un problema. Arriba un moment ja que em deixa de fer mal. Em molesta, però no és un dolor com el que sento quan estic entrenant.

¿Quin és l’objectiu del pròxim tractament? Em faran una radiofreqüència pulsativa al nervi per intentar aconseguir la sensació que tinc quan jugo amb el peu adormit que és mantenir-la d’una manera permanent. Amb això, si funciona es traurà una mica la sensibilitat de la part de sobre del peu, però hi ha una cosa bona: amb els bloquejos a distància s’ha demostrat que puc jugar. Si funciona, em traurà aquesta sensació de dolor de manera permanent, i tot i que no se soluciona el problema, sí el fet de continuar jugant.

 Ja porta 14 Roland Garros, ¿qui podrà superar-lo? Sembla difícil, però impossible no és. Sí ho he fet jo, suposo que es podrà repetir. No seré jo un superelegit. És evident que s’han de donar moltes circumstàncies, com en el meu cas, s’han donat. Això és evident.

¿Ha guanyat Austràlia i Wimbledon pensa en el Grand Slam? És una bogeria encara estant perfectes. És una cosa que ningú ha fet des de Rod Laver. El que hi va ser més a prop va ser Novak l’any passat. Ni m’ho plantejo. Més que guanyar el Grand Slam firmaria poder jugar els quatre tornejos.

 

Ha sigut l’últim campió més jove de Roland Garros i ara és el més veterà, ¿què li diu? Primer que han passat molts anys i el segon que ho he aconseguit contra tot pronòstic, el primer el meu. Pensava que no tindria una carrera tan llarga...

 

Sempre amb el mateix equip. El de tota la vida, a excepció de Toni (el seu oncle) que se’n va anar però parlo amb ell diàriament i tinc una relació el primer personal, més enllà de qualsevol altra cosa, però també tennística a l’hora de parlar de tennis. La meva base és sempre la mateixa tot i que no fos el meu equip eren íntims amics meus. És un equip gran. Al final necessito més gent que vagi cobrint totes les cases. A hores d’ara de la meva carrera tenir el Marc m’ajuda, a nivell d’entrenador, però també a nivell d’entrenaments. Té un gran nivell tennístic i a nivell d’entrenar coses específiques que moltes vegades és el que necessito i és l’únic que puc fer, tenir algú com ell m’ajuda.

¿Jugarà Wimbledon? Adoro aquest torneig. M’encanta jugar-lo però dependrà si el meu cos està en condicions. Però ara no tinc una resposta clara, la veritat. Wimbledon sempre ha sigut una prioritat en el meu calendari però no el jugaré si necessito anestesiar el meu peu altra vegada. Si puc fer-ho només amb antiinflamatoris, sí.

¿Des del seu primer Roland Garros, quant ha canviat el tennis? Tot canvia en aquesta vida. Es juga d’una manera més ràpida i no hem d’adaptar les coses. Abans es jugava a un tennis més clàssic sobre pista de terra, un tennis més com el de Casper Ruud, i en el dia d’avui queden menys jugant a aquest tipus de tennis. Fins i tot jo no el jugo ja la majoria de vegades.

 

¿Què ha canviat vostè? Aquest any vaig canviar el pes de la meva raqueta, vaig canviar el cordam. Estava jugant amb 1.35 i ara jugo amb 1.30. Vaig posar més plom al cap per aconseguir una miqueta més de potència i una cosa fora del comú és que vaig canviar a la raqueta antiga dos dies abans de començar aquest torneig per jugar a terra. Sentia que no tenia prou control per jugar en aquesta superfície. Dos dies abans de començar aquest torneig, gràcies a Babolat que va fer l’esforç de preparar-me les raquetes en una tarda i me les van portar. I a partir d’allà les meves sensacions de control van millorar.

Notícies relacionades

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

Billie Jean King, 50 anys de la revolució per la igualtat en el tennis

 ¿Com s’imagina la vida fora del tennis? Igual que l’he viscut durant bastantes vegades en la meva carrera després de no competir per tema de lesions. Jo sempre he sigut feliç fora del tennis. No és una cosa que em faci perdre la son ni que tingui cap por de la meva vida després del tennis. A nivell físic tinc el que tinc. Crec que a nivell del peu si vull em puc treure el dolor d’una manera bastant definitiva. El que passa és que per treure’m el dolor m’he de fer una operació que és fixar-me el peu i si em fixo el peu no podré continuar jugant a tennis, però això caldrà veure-ho més endavant si el tractament no funciona.

¿El parxís és una bona teràpia? El parxís té una cosa que et passa una hora i mitja, dues hores sense adonar-te’n i també és una manera de deixar anar les maquinetes. No estàs tota l’estona amb el mòbil. Per a mi és una cosa positiva també en algun moment donat, estàs amb l’equip, jugant, sense estar pendent del mòbil abans dels partits o quan ets en un aeroport entre hores. És una mera distracció i és una competició que tenim entre nosaltres i que riem. Tenim un rànquing anual.