Lliçons magistrals a ‘El hormiguero’

Al marge dels que van a divertir-se cada setmana a El hormiguero, ha aparegut una proposta, convertida en secció, per guardar i recordar.

Fa dos anys (sí, dos anys) que el guionista Jordi Moltó va proposar la idea a la part més alta de la piràmide hormiguera, Pablo Motos i Jorge Salvador, i l’hi van aprovar. I consisteix en el següent: reunir persones joves que conversen amb professionals consolidats, o bé que estan a prop de la jubilació, amb l’objectiu d’escoltar i aprendre mútuament. ¿Sembla fàcil, no?

Es tracta de resoldre amb excel·lència una idea suposadament tan senzilla plasmada en una escaleta, però alhora tan complexa per ensenyar-la i que el contingut sonor estigui per sobre de la imatge. ¡Ohhh! ¡Bravo! Deixin-me que aplaudeixi aquesta proposta en què a la televisió no mana ni el soroll, ni l’ovació ni el gest.

Bé, doncs tot s’inicia en un decorat amb un fons fosc i un terra grisenc; dues butaques vermelles, a les quals apunten dos focus, i que esperen sengles protagonistes. El primer capítol el va protagonitzar fa dues setmanes Pedro Cavadas, una persona qualificada com a excel·lència en cirurgia reconstructiva, amb més de 30.000 intervencions quirúrgiques que avalen la seva trajectòria. Va resultar molt saludable el seu diàleg amb dos joves.

Dilluns passat en vam veure la segona entrega, en què una jove estudiant de periodisme –la Marta– xerrava amb Iñaki Gabilondo, seixanta anys més gran que ella. I ella va arrencar el diàleg: "Sempre he tingut clar que volia ser periodista i donar veu a històries, però em preocupa perquè crec que és una professió en què costa molt fer-se un lloc". Bé, el que serien els coneguts egos i els famosos colzes. La resposta de Gabilondo va ser ràpida i per reflexionar: "¿Tu creus que hi ha una professió en què no costi molt fer-se un lloc?".

Notícies relacionades

Grups ultracatòlics carreguen contra Sílvia Abril per les seves paraules sobre l’Església: «Si li pica, que resi»

Al marge de Dani

Les respostes del comunicador basc eren, una després de l’altra, una bateria de titulars: "El món de les fake news en què vivim ara ha vingut per quedar-se i a sota hem de crear el nostre univers de solvència". Gabilondo va tancar amb una sentència contundent: "Marta, no permetis que ningú et digui que no tens futur. Qui no el té soc jo".

Segurament serà per la meva admiració a Gabilondo, però la secció se’m va fer curta. Em vaig aixecar del sofà. I vaig aplaudir. Televisió. Gràcies, formigues.