Adeu, Fernando
Tots ens hem fet eco de la notícia de fa un parell de dies: una insuficiència respiratòria ha acabat als 80 anys amb la vida de l’actor, humorista i cantant Fernando Esteso. Crec sincerament que tant per la seva dilatada trajectòria professional com per la seva continuada presència en les nostres vides, des del cine i la televisió, mereix aquesta columna a El Periódico.
Malgrat que no li va faltar el reconeixement general, el del públic, que sempre el va tenir, durant el mes de desembre passat es va sincerar en dues ocasions públicament. La primera, en una entrevista concedida a Emma García, dins el programa Fiesta: "Al matí em prenc deu pastilles i estic com nou", i la segona davant el micròfon de Sonsoles Ónega, on es va queixar pel seu gairebé nul reconeixement oficial: "Jo mai he intervingut en una pel·lícula subvencionada, no com ara, tot i que ja saps com són a l’Acadèmia: esperaran que em mori per donar-me un Goya honorífic".
Va tenir una gran veu per cantar tant de manera personal com per imitar: va ser la fotocòpia oficial de les veus de Julio Iglesias, Serrat, Charles Aznavour... El 1976 va parir la lletra i la música de La Ramona. ¿Qui no la coneix 50 anys després?
Sempre des del cine i amb el seu inseparable Andrés Pajares, va protagonitzar pel·lícules en les quals feien referència a l’actualitat, realitzant paròdies del cine de Hollywood (Yo hice a Roque 3), de la política espanyola (Todos al suelo), sobre el boom del bingo (Los bingueros), criticant la crisi energètica dels 70 (Los energéticos), del Far West (Al este del oeste), de la presència de l’Església catòlica (El hijo del cura i El cura ya tiene hijo), de l’atur en els 80 (El currante) del divorci (Caray con el divorcio) i una infinitat de pel·lícules que es rodaven durant dos mesos i duraven mitja vida.
El seu pas per la televisió dels anys 90 es va desenvolupar amb més pena que glòria. Des d’aleshores es va cuidar poc i potser va combregar amb hàbits impropis. Va presentar a Telecinco La ruleta de la fortuna causant certa intranquil·litat en l’espectador pel seu escàs autodomini en l’escena.
Però sobretot, Esteso sempre va ser un gran pencaire i molt bona persona. I qui reuneix aquest ADN, ho sento, però per a mi sempre tindrà tota la meva benedicció, que no sé si és molta o és la que és, però sobretot és sincera. Descansa i gràcies, Fernando.
