El tonet, Javier, el tonet

I que consti que no és un tema fàcil i que té el seu mèrit: connectar amb l’audiència mentre algú prescriu missatges de manera enfadada. Facin aquest exercici i fixin-se en l’entrecella de Javier Ruiz. No hi ha una explicació tan demolidora com fixar-se en el to al parlar i en la cara. Difícilment algú pugui defensar que durant el directe estigui transparentant una sensació de felicitat.

El periodista i presentador ha aconseguit connectar de tal manera que sens dubte ha convertit Mañaneros en un espai amb unes xifres d’audiència impensables fins fa un any. Dimarts passat, la seva quota de pantalla va assolir un més que meritori 19,1%, en un programa que, a causa del seu èxit, ha estirat de manera gradual el seu horari fins a arribar a les 15.00 hores i empalmar amb el Telediario. I ho fa a poc a poc, amb un iPad a la mà, i sobretot amb referències constants a la ultradreta, de la qual ni per indici s’imagina la campanya gratuïta que està regalant cada dia a Vox and family. Un error d’estratègia colossal. Però ell deu saber el que fa, és clar.

Notícies relacionades

Fer zàping

Quequé i el poder de les xarxes

Sens dubte es tracta d’un to absolutament diferent. Compte, o com a mínim així m’ho sembla del Javier Ruiz que escoltàvem fa quatre dies –és un dir– en els micròfons de la SER, en els quals s’exposava de manera molt més didàctica, explicativa i dialogant; el Javier Ruiz de fa vuit dies –és un altre dir– quan estava en els matins de Cuatro, en els quals semblava un presentador més amable, o el de fa 15 dies –també ha plogut– quan apareixia com a analista econòmic en els matins de la COPE, fent companyia a Ernesto Sáenz de Buruaga.

Sovint hi ha figures televisives que necessiten un paper complementari: algú fa de poli bo, i una altra figura, de poli dolent. En aquest cas, la poli bona és Adela González. Un fitxatge excel·lent, des del setembre del 2024, que també forma part de l’èxit de Mañaneros, però amb un altre to, totalment diferent del de Ruiz. ¿Estratègia? Pot ser.