Així es va rodar ‘Ciudad de sombras’ a Barcelona: els trucs i vetos a Netflix per recrear les icones de Gaudí

Basada en la primera novel·la de la saga sobre el mosso Milo Malart escrita pel barceloní Aro Sáinz de la Maza, i protagonitzada per Isak Férriz i Verónica Echegui, és un ‘thriller’ que planteja assassinatsals edificis més icònics de l’arquitecte que va dissenyar la Sagrada Família. L’aire místic de les seves construccions (en la trama sorgeix fins i tot el debat sobre si era maçó) li va molt bé a la ficció, que titula cada un dels seus sis capítols com una de les obres de Gaudí: la Casa Milà-la Pedrera, el Palau Güell, la cripta de la Colònia Güell, el Park Güell, pavellons Güell i la Sagrada Família.

Amb un argument així, la sèrie necessitava rodar en aquestes emblemàtiques edificacions modernistes, tot i que al principi a l’equip no li va resultar gens fàcil poder integrar l’obra de Gaudí en la trama. Ho reconeix Jorge Torregrossa, creador i director de ‘Ciudad de sombras’. «Era un dels grans reptes que teníem i, ja des de l’escriptura, érem molt conscients que seria una de les grans dificultats del projecte i que, si no ho aconseguíem, l’adaptació de la novel·la era impossible», explica el ‘showrunner’, que comptava amb experiència prèvia rodant a Barcelona, perquè havia treballat en títols com ‘Hache’ i ‘El cuerpo en llamas’.

«Al principi vam trobar molt rebuig, ja pel que fa a contingut», rememora. «La Fundació La Pedrera el primer que ens va dir era que no podíem mostrar imatges de com es crema un senyor a la façana de l’edifici», una de les escenes inicials que apareixen en ‘Ciudad de sombras’. «Vam necessitar moltes converses per explicar-los quina era la visió de la sèrie i la necessitat de contar una cosa que anava més enllà d’un assassí, unes víctimes i un cas policial, sinó que estàvem fent una mica un retrat de la Barcelona contemporània», assenyala Torregrossa. A poc a poc, es van anar entenent i la col·laboració amb el cap de màrqueting de la Casa Milà, Eloi Morte, va ser clau. «A partir d’allí, totes les altres cartes van anar caient».

Però van haver d’esquivar uns quants esculls logístics. Com els extensos horaris de visites turístiques a la Pedrera, que els deixaven molt poc marge per rodar. «Obren de nou del matí a quatre de la matinada perquè tenen activitats nocturnes, de manera que la finestra que ens quedava era molt petita». ¿La solució? «Reservar les dates amb molta antelació, esperant que cap actor es posés malalt o que aquell dia diluviés, i gravar de nit i amb il·luminació especial seqüències que eren de dia». En l’escena amb els protagonistes al terrat van aprofitar la matinada d’un diumenge, just la nit del canvi d’hora, cosa que els proporcionava més marge per utilitzar la llum natural.

Més protagonisme del Palau Güell

Un altre dels trucs va ser traslladar alguna de les seqüències que en el llibre transcorrien a la Pedrera al Palau Güell, donant més protagonisme a aquest enclavament en la sèrie. «Vas alterant les coses a mesura que vas trobant les possibilitats», recalca Torregrossa. En l’escena de l’empresari cremant-se a la façana de la Pedrera, per exemple, van haver de fer una rèplica del balcó (de la reixa i de la pedra de la façana) en un decorat, on podien treballar amb l’especialista i després afegir-hi els efectes digitals i el CGI.

«El director d’art, Balter Gallart, pensava que tot estaria digitalitzat, però no existia, i ho vam haver de fer a mà. Va ser un procés molt bonic, perquè, quan va venir la historiadora de la Casa Milà a donar la seva aprovació del decorat acabat, es va emocionar moltíssim. Va veure que havíem construït una rèplica exacta».

A la cripta de la Colònia Güell, en canvi, els van posar «moltes facilitats», però tant al Park Güell com a la Sagrada Família no van tenir permís per gravar. «Al Park Güell havien celebrat uns mesos abans la desfilada de models de Louis Vuitton i havia passat alguna cosa a l’escalinata, així que eren molt reticents a permetre rodatges a l’interior». La solució va ser rodar a l’exterior, a la porta, i la part del turó de les Tres Creus la van fer en un turó del costat, «on la vista era molt semblant, però també és una recreació amb efectes digitals i rodatge real amb els actors».

Sentiments contradictoris

Notícies relacionades

D’‘imbotsters’ i homes ferotges

‘Velvet’ en versió americana

El punt àlgid de la sèrie, l’últim episodi, té lloc en un dels principals símbols de la capital catalana, la Sagrada Família. «Però tot el que calia muntar per a aquest clímax del capítol final a la façana era impossible, així que també vam utilitzar part d’efectes digitals», explica Torregrossa, que reconeix que la sèrie redefineix la imatge cinematogràfica més habitual de Barcelona, donant-li un toc més tenebrós. «Aquesta llavor ja està en el llibre, una ciutat amb una escenografia espectacular però en la qual també, com en altres parts, hi ha corrupció i desfavorits. Per això no volíem que fos una cosa com de postal i vam ensenyar moltes zones diferents de Barcelona», recalca.

Postal o no, el cert és que ‘Ciudad de sombras’ és un d’aquells treballs que aconsegueixen que es creïn rutes turístiques seguint els escenaris de la sèrie, cosa que produeix sentiments ambivalents en el seu creador. «No soc de Barcelona, però fa molt temps que soc aquí. Quan et sents orgullós del lloc on vius, el vols ensenyar, però alhora vols que es preservi i no vols que es converteixi en un infern d’autobusos i de grups seguint algú amb un paraigua. Així que és un sentiment contradictori que tenim com a cineastes, però crec que tothom pot comprendre», conclou.