Les altres persones

El buit que queda després del fàstic i la ràbia contra la mateixa humanitat no té fons i s’expandeix com tot l’univers. ¿Com és possible que algú dels nostres sigui tan malvat i inhumà, tan cec, tan incapaç de veure persones com ell mateix a través del visor? Dedueixo que després tornaven a casa, ufans i recompostos, amb les seves famílies, pensant en la pròxima gesta en la qual enfonsar la seva miserable existència. Potser el que inquieta més no sigui la violència en si, sinó la seva indiferència. La facilitat amb què una vida deixa de ser vida i passa a ser un estímul, pur entreteniment, una transacció. No fa falta odiar per desconnectar-se; n’hi ha prou amb posar-li preu.

Notícies relacionades

‘La Roja’ s’enfronta a Geòrgia

L'editorial de Cristina Villanueva: La música fa comunitat

La desconnexió pot ser més discreta, gairebé invisible. La lògica del benefici individual s’ha anat filtrant per tot arreu. No s’imposa, s’instal·la sibil·linament en els gestos, les expectatives i llenguatge. Fins que ja no hi ha diferència entre el que té valor i el que dona rendiment. I llavors, en un triple salt mortal però caient dret, algú compra una entrada d’Oques Grasses per revendre-la 40 euros més cara. No hi ha sang ni víctimes, només la repetició minúscula de la mateixa mecànica: la sibil·lina indiferència cap a l’altre, la presència única del marcador comptable: ¿quant en puc treure de tu? Entre els assassins de Sarajevo i el pobre diable que guanyarà 40 euros extra amb la il·lusió d’un altre hi ha tot un món i una llarguíssima llista de gradacions deshumanitzadores, on també trobarem l’especulació amb la vivenda, de què tant parlem, o la salut.

En el petit gest de la revenda especulativa d’entrades batega el principal problema del món: la pèrdua de contacte amb els altres. Si tu i jo ho veiem igual, encara hi ha esperança. No per redimir res, sinó per saber que no tots hem perdut la mirada.