Trump i la llibertat d’expressió

En les últimes hores ha transcendit un comunicat públic emès per la cadena de televisió nord-americana ABC en què ha donat a conèixer que el programa del showman Jimmy Kimmel tornarà a l’antena tot just dies després d’haver-se suspès de manera indefinida pels seus propis directius, arran de diferents comentaris fets pel mateix presentador abocats sobre l’assassí de Charlie Kirk. És a dir, que va ser un sobreescalfament. De fet, alguns directius de la cadena nord-americana han revelat que després de la cancel·lació del xou han passat uns últims dies conversant amb Jimmy i després d’això han decidit tornar a emetre el programa.

Per la meva experiència, i per la de casos d’amics i coneguts que s’han vist involucrats en situacions semblants, estic convençut que quan un comentari no agrada a un directiu, sempre és molt més recomanable fer un cafè, i un altre cafè i un tercer cafè i comentar el tema abans que suspendre un espai. La cancel·lació d’un programa genera soroll.

L’etern debat entre l’esquerra i la dreta i les diferents maneres d’entendre el món, en funció de l’educació que hem rebut i del nostre entorn més pròxim.

Notícies relacionades

Terelu, ¿de què parles?

Elogi dels anys 80

Però deixin-me col·locar aquí un nou actor que per a mi resulta imprescindible, com és el de la flegma britànica: una manera d’afrontar les dificultats o les diferències del dia a dia amb serenitat, entesa i fins i tot amb certa dosi d’ironia; o la capacitat, difícilment executable, de col·locar-se al costat de l’altre per intentar entendre el seu discurs.

Donald Trump va guanyar les eleccions amb els vots de gairebé 77 milions de persones. Estic segur que una part d’aquestes miraven el programa de Jimmy Kimmel, tot i que els seus acudits no coincidissin amb la seva manera de pensar. I no passa res. Necessitem més flegma britànica, sisplau. O americana. O ibèrica.