Amén

Ja vaig avisar recentment que no soc especialista en cine, i que les meves lectures cinematogràfiques pateixen de molts matisos. Malgrat això, no vaig voler perdre’m l’estrena de Parenostre, dirigida per Manuel Huerga i produïda per Filmax & Minoria Absoluta.

La pel·lícula reflecteix un treball que barreja alhora realitat i ficció sobre la vida de Jordi Pujol, la seva infantesa, adolescència i lluita contra el franquisme, i la seva època més complicada personalment i políticament que es concreta en els anys posteriors a la Presidència de la Generalitat, que va ostentar entre 1980 i 2003. També apareixen amb especial importància els egos i pretensions de diferents membres de la seva família, i dels seus companys i rivals polítics, la força mediàtica des de Catalunya i Madrid, la caiguda de Banca Catalana, la decidida intervenció d’alguns poders de l’Estat perquè acabés fracassant el llegat del seu projecte polític, en fi...

La direcció de Manuel Huerga és bastant impecable, perquè ha resolt bé el 90% de l’acció que s’ha desenvolupat en un plató amb un croma, el quadre d’actors i actrius que encarnen els membres de la família Pujol resulta excel·lent, en especial en el més que acreditat Josep Maria Pou i Carme Sansa, que interpreten el president i Marta Ferrusola. Pou ha fet del president una brillant fotocòpia, sense imitacions, ni exagerant tos ni rasperes que podrien haver acostat el personatge a l’astracanada... Un parell d’amics em van qüestionar si el to de la pel·lícula era proindependentista. Per a mi no ho és, sinó que és tant correcte com net i em va fer l’efecte que des del guió Toni Soler no pren partit sobre els fets, de manera que la pel·li resulta molt descriptiva. Un surt del cine i pensa que poc ens imaginàvem que aquell reporter enfadat del Sense títol (Tv3, 1997) creixeria professionalment d’una manera tan notòria.

Notícies relacionades

L’altre judici

El 3Cat ocupa Montjuïc

Hi ha pel·lis que són d’un sol ús i que compleixen la seva funció a la perfecció, com si fossin mocadors de paper. Les veus, rius, plores, t’emociones, les recomanes (o no) i tornes a casa. Per exemple: les de Santiago Segura.

Parenostre no deixa indiferent i convé mirar-la una segona vegada. És com la coca-cola, que la primera que prens et treu la set i la segona l’assaboreixes. Sigui quina sigui la sentència, tots tindrem el nostre propi judici paral·lel sobre la persona que durant 24 anys va governar Catalunya.