Encara que no ens toqui

A cabàvem de mudar-nos. Ella tenia quatre anys i em va preguntar: –¿On estan esperant les persones que vindran després de nosaltres?

Li vaig demanar a què es referia exactament i va insistir:

–Quan nosaltres ja no siguem aquí, hi haurà altres persones. ¿On esperen?

Li vaig dir que encara estaven per néixer i que, per tant, estaven en l’amor entre les persones. Em vaig començar a embolicar amb la resposta i crec que no vaig satisfer la seva curiositat. La seva pregunta era més gran que tota la casa, perquè el que ella intuïa, sense saber-ho, és que el món continua sense nosaltres. Que vivim en espais que abans van ser d’altres i que un dia seran habitats per persones que encara no existeixen. Que som passatgers. Que hi ha un principi i un final.

Aquest cap de setmana toca parlar d’això, a partir de l’impacte que ha causat l’accident d’helicòpter a Nova York en què va morir la família Escobar Camprubí.

—¿Però els nens també s’han mort?

Les preguntes continuen sent com fletxes ara que té vuit anys. Els nens fan via. L’impacte no ve només del fet, que per descomptat, sinó de la possibilitat. Vaig deixar caure el gerro d’aigua freda: els nens també poden morir. Hi ha tragèdies alienes que ens afecten no només pel que signifiquen per qui les viu, sinó pel que revelen de les nostres pròpies vides: que res garanteix que demà no siguem nosaltres qui estiguem a l’altre costat.

Potser per això hi ha notícies que no podem deixar de llegir, accidents que no aconseguim oblidar, imatges que ens persegueixen. Perquè no parlen només de l’altre, sinó també de nosaltres. Ens xiuxiuegen que tot allò que sembla sòlid —el món aparentment segur i tranquil en què ens ha tocat viure— pot esfondrar-se en qüestió de segons. Que pot haver-hi una foto plena de somriures cinc minuts abans del desastre. Que de la felicitat al dolor només hi ha un fatídic instant. I això és, en el fons, el que més ens commou. Es tracta d’una experiència humana fonamental: reconèixer-nos vulnerables. Que la línia que separa la nostra vida tranquil·la de l’abisme és molt més prima del que voldríem creure.

Notícies relacionades

L'editorial d'Elisabet Cortiles a 'El segon cafè': Lluitadors invisibles

L’única vegada que Espanya tampoc va participar a Eurovisió: aquest va ser el motiu

–Pensava que només passava a les guerres.

Que tampoc no són tan lluny. Però cada cosa al seu temps.