De la llengua a la morrejada

¿Què és Malas lenguas? Un espai (a priori, informatiu) que incorpora tertúlia, denúncies de notícies falses, humor... O sigui: deixem-nos de qualificar-lo amb una terminologia anglesa i anomenem-lo programa d’entreteniment.

Quan comença un programa m’interessa conèixer, en primer lloc, l’objectiu d’audiència, en aquest cas de Malas lenguas; és a dir, ¿a qui va dirigit? I en segon lloc, ¿quin és el perfil d’audiència que té la gent que mira la televisió entre les set de la tarda i les nou de la nit? Coneixent aquestes dades es pot readaptar el contingut del programa. I si aquest està ben fet i ben venut però fa un 1% durarà tres setmanes. Els programes es fan per ser vistos. Però hi ha uns mínims. I si no s’hi arriba, es cancel·la l’espai i tal dia farà un any.

Mai m’he cregut aquestes milongues que ens venen com a programes de servei a la televisió pública i en els quals "es diu la veritat", perquè tots tenim la nostra veritat. Mirin: ni a Espanya ni a cap país existeix la televisió pública. Totes són privades. Les de capital privat per motius i interessos evidents. I les públiques (locals, autonòmiques i estatals) perquè estan al servei de qui mana. No hi donin més voltes.

L’actual Govern mai oferirà a Jiménez Losantos la direcció d’informatius de TVE; ni amb un mandat pepero Silvia Intxaurrondo faria el mateix, amb la qual cosa es busca complicitat o coincidència de pensaments. Per tant, les televisions públiques són privades. I això ha existit tota la vida a tots els operadors del món.

Notícies relacionades

Segur que té una explicació

Carles Porta busca els pares de tres nens abandonats a Barcelona el 1984: «Va ser una muntanya russa»

Diu l’ADN de Males llengües que "el programa combatrà la desinformació amb anàlisi, entreteniment i humor". I falta afegir: "des de l’òptica de la direcció del programa, que té el vistiplau de la direcció general." Es dona per fet, però convé recordar-ho.

Si la mateixa televisió pública emetés Malas lenguas sota un govern del PP, el programa seria un altre, perquè ja coneixen vostès l’històric axioma: "No escupis la mà que et dona de menjar". I si en lloc d’escopir, cal besar o morrejar, doncs es fa.