La vida en un click

És molt possible que un servidor no tingués res millor a fer dissabte passat a la nit que mirar el resum de l’any realitzat pels companys d’Informe Semanal, a La 1. Sí, la tenia. Però ho vaig voler veure "en directe". no hauríem d’oblidar que es tracta d’un espai que s’emet des de l’any 1973, fa 51 anys.

Resulta molt difícil poder fer un resum com aquest. Sintetitzar en només 30 minuts el que ha passat en les més de 8.700 hores d’un any és una tasca ben àrdua. Primer s’escullen les àrees; després, els temes, als quals, posteriorment, se’ls atorga un temps a cada un. Més tard s’elabora una llista amb totes les imatges d’arxiu de les quals es disposa. La selecció de l’opinió va ser més que encertada, perquè el programa va donar veu a aquells que utilitzen els seus ulls per treballar: uns quants fotoperiodistes que cobreixen la informació del dia a dia en diferents àmbits i que aporten algunes de les seves obres realitzades.

La presentadora, Lara Siscar, va acomiadar el programa amb un pla seqüència des del pont de la Solidaritat de València. Un més que elegant final. Sembla que està marcant tendència el pla seqüència a La 1, des que la cantant Amaia va acomiadar espectacularment amb una cançó una edició de La revuelta.

Llàstima que la nit de la pública acabés amb una desfasadíssima gala Inocente, Inocente a la qual des de fa anys li falta una factura ben resolta. I, sobretot, respondre a l’abecé d’una producció televisiva: "¿De què va aquest programa?". És a dir: o tot són riures i bromes (que siguin creïbles, sisplau) o bé el dediquem a recolzar econòmicament una acció solidària.

Però barrejar ous i cargols i fer un gaspatxo de pega per després donar pas a imatges de nens en hospitals, de mares plorant, i als tres segons presenciar unes enganxades absurdes entre Juan y Medio i Juanma López Iturriaga que no condueixen a res... No ho sé.

Notícies relacionades

¿Què li passa a Telecinco?

Dràcula, ‘mon amour’

Bé farà la corporació RTVE a veure l’última edició de La Marató de TV3, l’objectiu del qual també és la solidaritat, però on les bromes es transformen en fina ironia i no es busca el recurs de la llàgrima fàcil.

I demà, dimarts, altre cop les campanades. Aquell moment tan important per a un presentador que consisteix que, sobretot per no ficar la pota i passar a la història amb una gran pífia, simplement no ha de dir ni una paraula a partir de les 12 menys un minut. És fàcil.