Tot, toc. ¿Hola, música?

Tot i que per divulgar música i cultura no fan falta mai excuses, el pretext que proposava el Jordi era la presència –a proposta de Podem– de Mariano Muniesa (Madrid, 1967) com un dels 15 nous consellers de RTVE. Muniesa és periodista musical dels de sempre, dels que portaven jupa de cuir, melena arrissada, texans i samarreta de la revista La Heavy. Tots tenim un passat, com un servidor que, en l’adolescència, era fan habitual del Palau dels Esports de Montjuïc quan actuaven Barón Rojo, Leño, Obús i Triana. D’acord, deixem-ho.

M’encantaria conèixer l’opinió sobre aquesta proposta del recentment nomenat director de Televisió Espanyola, Sergio Calderón (Madrid, 1978), procedent de la productora Fabricantes Studio i amb passat a Cuatro i a Mediaset de Paolo Vasile, tot un líder a generar programes d’entreteniment. Calderón haurà de mesurar aquesta difícil balança de dotar de continguts la tele pública i generar audiència.

Això que la música no funciona en televisió i que el share del minut a minut descendeix progressivament durant els gairebé quatre minuts que dura una cançó és una veritat com un temple. En aquests temps no tenim paciència i tot es basa en un dels 5.920 audímetres que hi ha a Espanya. La música funciona si ens agrada l’artista, si ens agrada la cançó, si estem veient aquest programa i si tenim audímetre. Si no es reuneixen els elements anteriors el comandament a distància és criminal.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

Si hi ha programa sospito que l’acabaran col·locant a La 2; fer-ho a La 1 sembla arriscat i baixaria la mitjana del mes de la cadena principal. La 2 es pot permetre aquest luxe. Però compte: un èxit televisiu com el Quién sabe dónde de Paco Lobatón va començar a emetre’s a La 2 com a experiment, i de seguida va passar a La 1 escombrant audiències.

Em permetran un suggeriment: no me’l comencin a omplir de tertulians habituals que tant es presenten a la inauguració d’una estrena en un cine de Madrid com publiciten una colònia a l’Instagram o van un dia al Zapeando per llegir el que els ha escrit un guionista. Apostar per la música és ideal, però amb criteri musical.