Lliçons de vida, per Luis Enrique

R esulta de tanta envergadura el terrabastall format en les últimes hores després que a les xarxes socials la plataforma revelés algunes seqüències de l’últim capítol, que ahir vaig veure d’una tirada els tres episodis de la primera temporada (ignoro si l’última) de la sèrie que Movistar ha dedicat a Luis Enrique titulada: No tenéis ni **** idea.

Per començar, perquè el títol ja implica un desafiament sobre a qui va dirigida la frase. Qui no en té idea: ¿l’espectador, els seguidors, els jugadors, els periodistes? ¿O potser ningú? ¿Ningú en té i ell sí? Esperem conèixer la resposta en la segona temporada.

S’han comentat en nombroses ocasions les bondats del gran Michael Robinson, i la seva constant i necessària ironia. El 2008 recordo haver-li fet una entrevista a COMRàdio i que, al preguntar-li com era l’altre Michael, el cap, el que no vèiem en el Plus, o sigui el director que tenia a la redacció els anomenats forners (aquells redactors que es passaven hores i hores sense dormir mirant vídeos per extreure’ls a la secció Lo que el ojo no ve) i em va contestar: "Estimat Sergi, a mi no m’agrrrrrradaria tenirrr-me com a cap".

Ignoro que aquesta resposta incorporava ironia, però em va cridar molt l’atenció perquè obria la porta a moltes interpretacions. I m’ensumo que Luis Enrique és igual com a cap: molt exigent, ignoro si poc transigent, constant, incòmode, pesao (sí, pesao sense la d), però alhora carinyós i pròxim.

Notícies relacionades

El mico Punch i nosaltres

RTVE es bolca amb els Goya

La postproducció de les imatges comporta una feinada impressionant i el muntatge musical resulta més que encertat, especialment en els últims deu minuts, quan ens acostem al factor personal. Allà se li il·lumina la cara quan parla de la seva filla Xana: "Cada dia parlem d’ella, perquè la Xana és viva. En el pla físic no hi és, però en el pla espiritual sí perquè cada dia parlem d’ella, riem, i recordem com era i el que feia". Llavors és quan un posa, gairebé sense voler, la pausa al reproductor del Plus, et costa empassar-te la saliva, remugues alguna cosa així com "¡hòstia!", cau alguna llàgrima, i penses en les teves coses, en les teves absències que tens presents cada dia.

Mirin: jo conec molt poc aquest senyor. Ens hem saludat un parell de vegades. I crec que amb persones així, parafrasejant el jurat de La voz i abans que ell em convidi a estar en el seu, un servidor li diria: "¡Lucho, et vull al meu equip!".