Amapola

Discorre l’acció, anys 30, entre Sicília, Nàpols i Nova York. És el retrat d’una mare, dona d’enorme coratge, que es veu forçada a fugir amb els seus fills als Estats Units perquè un mafiós assassí sicilià li fa la vida insuportable. És la Carmela (Carmè), interpretada per l’actriu Luisa Ranieri. Destrossada per la misèria i la criminalitat de les màfies, arriba a Nova York, i també pateix allà, a Little Italy, la urpada de La mà negra. "Prefereixo vendre els meus ulls perquè amb tu només em serveixen per plorar", li diu, desesperada, a un dels seus fills que ha caigut a la xarxa dels mafiosos. Al costat de la Ranieri com a actriu principal, voldria destacar la formidable actuació de Lina Sastri com a propietària d’una desballestada casa d’hostes de Nàpols.

Notícies relacionades

El negoci del segle

Ara no tocava, Millán.

¡Ah! Lina Sastri és molt gran. Com a actriu i com a cantant. Als 73 anys continua sent una de les veus més arrelades en el que s’ha anomenat la Canzone Napulitana, a l’altura de Roberto Múrolo, Mario Merola, Sergio Bruni o Peppino di Capri. Aquí, el seu paper de la senyora Su (Assunta) és molt més que això que en diuen "una actriu secundària". La seva força interpretativa, el seu temperament escènic, desborda la pantalla. Aquesta producció televisiva té un regust innegable a Hi havia una vegada a Amèrica, la pel·lícula de Sergio Leone de 1984. Comparteixen un dels temes musicals de fons, la cançó Amapola, que a la pel·lícula de Leone és en versió simfònica d’Ennio Morricone i que aquí està cantada, profundament, intensament, a càrrec de Rossana Casale.

Amapola és un tema extraordinari. El va compondre el gadità José M. Lacalle, autor pràcticament desconegut a Cadis. Va marxar quan era adolescent a Cuba i després als Estats Units, i ja no va tornar mai. La seva Amapola, tant en la versió de Morricone com en la cantada per Casale, ens traspassa l’ànima. A l’estiu televisiu, tan ple de rescalfats i concursos insubstancials, la sèrie La vita promessa és un bon lloc per refugiar-nos.