La compassió per l’incel

Fotograma de La mecánica de los fluidos, de Gala Hernández / EPC

Gala Hernández, una espanyola, es va emportar el premi César pel seu curt documental La mecánica de los fluidos. Li han donat altres premis per tot arreu i no és estrany, perquè el seu documental, produït a França, és brillant i inaudit. Hernández s’aproxima als incels, aquests "cèlibes involuntaris" que habitualment se’ns presenten en els mitjans des d’un prisma feminista com l’enemic, el dimoni. Delfins d’un patriarcat que pugna per imposar-se venjatiu després dels avenços del gènere i que jo sempre he vist, per cert, com a víctimes furioses de la incomprensió que han convertit en ideologia política la seva pobresa sexual. Són els miserables del capitalisme de l’amor. Els pringats de l’escola, que ara fan pinya en fòrums d’internet.

El documental està disponible a Filmin. El recomano. A Gala Hernández se li nota en la manera de mirar, a més de la sensibilitat i el talent, el material de la casa en la qual s’ha criat. La seva mare, Lola López Mondéjar, és una escriptora fabulosa i a més terapeuta psicoanalítica. I és precisament l’òptica de la psicoanàlisi la que l’autora aplica a aquest grup social de jovenets furibunds que habitualment se’ns ven des de la cega i tossuda visió política o sociològica.

Notícies relacionades

El documental arrenca amb la nota de suïcidi que un incel deixa en un fil de Reddit, i que desapareix a continuació. És un text on culpa la societat per estar sol i no tenir amor de cap classe: un crit desesperat, gens desproveït d’odi, que Gala Hernández abraça amb dolçor i compassió ja que ella mateixa se sent sola quan ho llegeix. Aquest missatge es converteix en el detonant d’una recerca per les xarxes no només de l’autor del post, sinó dels mecanismes psíquics i socials que porten alguns joves occidentals com aquest a convertir el menyspreu per les dones que els menyspreen en una forma de validació social.

Sempre que llegeixo una noia joveníssima que tuiteja que tots els homes són una porqueria, jo em pregunto quin infern deu haver tingut a casa seva, quin pare negligent, quins germans insaciables. Considerem enemics els que es presenten així, sense adonar-nos que les paraules políticament més violentes poden ser el resum bast de foscos dolors, subtils i indesxifrables. En aquest sentit, mirant el malèvol incel, Gala fa la pregunta màgica, humana, tan infreqüent en temps de veritats precuinades: però ¿què et passa.

Temes:

Documentals Internet França Filmin

Inicia sessió 0 Comentaris

O Eurovisió, o refundar l’OTI

El misteri de la cantarella