La foguera
Ternera retratat
El documental de Netflix és coherent amb una trajectòria en la qual no ha faltat ni la sensibilitat amb les víctimes ni la duresa amb els botxins
Jordi Évole, des que va començar amb el periodisme gonzo en el seu primer Salvados, ha mostrat sempre molt interès per la cosa etarra. Llavors encara existia ETA i no era el més assenyat del món posar-se follonero amb el món abertzale, però ho feia. Aquesta cosa seva de "t’ho dic de bon rotllo però t’ho dic", el "millor demanar perdó que demanar permís" que va ser el lema del seu programa, funcionava. Té emissions antigues on se’n va a les manis abertzales i per poc no el treuen a hòsties. Li retreu una dreta espanyola que no veu les seves pel·lícules, per exemple, que tractés Otegi com a col·lega, però obliden que així, de bon rotllo, va dir al líder de l’esquerra abertzale que a veure si sisplau condemnava el terrorisme, cosa que el senyor Totes Les Violències mai va concedir. Amb Iñaki Rekarte, un etarra penedit, ens va donar un dels seus programes més intensos, i té entrevistes a víctimes del terrorisme que són absolutament demolidores.
Per això, quan va sortir la notícia que entrevistaria Josu Ternera, gairebé vaig donar per fet que Évole hauria fet una bona feina en la línia de tot l’anterior. De seguida van créixer reaccions desinformades i gent que no havia vist el documental el titllava d’immoral. Ara que he vist No me llame Ternera a Netflix confirmo que Évole ha fet el mateix que sempre. Qui titlli el seu enfocament de tebi o blanquejant del terrorisme menteix o s’equivoca.
La trajectòria del periodista té les seves ombres, però cap es projecta sobre l’excel·lent treball que ha dedicat al món infame d’ETA i el seu entorn. Ha donat veu a les víctimes i als seus botxins i sempre ha separat amb nitidesa una cosa de l’altra. Ha permès que els integristes es retratin a si mateixos i el fet de posar el micròfon sobre les tortures a les comissaries, la mala vida de les famílies dels presos etarres o la guerra bruta de l’Estat mai ha servit com a producte de neteja. No reconèixer-li això em sembla ingrat. El documental sobre Ternera és coherent amb una trajectòria en la qual no ha faltat ni la sensibilitat amb les víctimes ni la duresa amb els botxins. Als últims, i en particular a Ternera, els ha posat sota el focus, que és la millor manera d’exposar la mediocritat d’un sistema de creences que va convertir l’assassinat en un mitjà acceptable. I ja que parlem tant d’ètica, per a súmmum per Nadal, després de l’escàndol que va suscitar el documental crec que més d’un deu a Évole una disculpa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Cotitzacions La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols
- El PSOE frena el debat sobre Sánchez mentre s’escampa la idea que dimitirà
- El primer gran ‘beach club’ de BCN obrirà al juny després d’una inversió de 15 milions
- El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac
- Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable