Ternera retratat

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps

Per això, quan va sortir la notícia que entrevistaria Josu Ternera, gairebé vaig donar per fet que Évole hauria fet una bona feina en la línia de tot l’anterior. De seguida van créixer reaccions desinformades i gent que no havia vist el documental el titllava d’immoral. Ara que he vist No me llame Ternera a Netflix confirmo que Évole ha fet el mateix que sempre. Qui titlli el seu enfocament de tebi o blanquejant del terrorisme menteix o s’equivoca.

La trajectòria del periodista té les seves ombres, però cap es projecta sobre l’excel·lent treball que ha dedicat al món infame d’ETA i el seu entorn. Ha donat veu a les víctimes i als seus botxins i sempre ha separat amb nitidesa una cosa de l’altra. Ha permès que els integristes es retratin a si mateixos i el fet de posar el micròfon sobre les tortures a les comissaries, la mala vida de les famílies dels presos etarres o la guerra bruta de l’Estat mai ha servit com a producte de neteja. No reconèixer-li això em sembla ingrat. El documental sobre Ternera és coherent amb una trajectòria en la qual no ha faltat ni la sensibilitat amb les víctimes ni la duresa amb els botxins. Als últims, i en particular a Ternera, els ha posat sota el focus, que és la millor manera d’exposar la mediocritat d’un sistema de creences que va convertir l’assassinat en un mitjà acceptable. I ja que parlem tant d’ètica, per a súmmum per Nadal, després de l’escàndol que va suscitar el documental crec que més d’un deu a Évole una disculpa.