La crítica de Monegal: Els Alcántara s’uneixen, però és comèdia i l’Herminia mor trista

Notícies relacionades

Manifest contra el que està malament

Mascó i Basté parlen de sexe

El millor, des del meu punt de vista, han sigut els actors, les actrius. Brillant treball creant uns personatges que buscaven dibuixar com ens ha anat canviant la vida als habitants d’aquest país. La història va arrencar amb el triomf de Massiel en Eurovisió, el 1968, i s’ha acabat amb l’atemptat a les Torres Bessones de N.Y. el 2001. Hem vist passar aquesta família pel final del franquisme, la Transició d’Adolfo Suárez, el triomf i posterior daltabaix de Felipe González, i s’han aturat aquí perquè retratar els anys d’Aznar no convenia. Han preferit parar i acabar abans que explicar ‘el trio de les Açores’ o allò de ‘les armes de destrucció massiva’. Els guions han sigut una orfebreria de sensibilitat. En ocasions també de lacrimògena sensibleria. De vegades semblaven aquella ‘troupe’ del TBO anomenada ‘La família Ulisses’. Però han quallat molt en l’audiència, un mèrit indiscutible que en gran manera es deu a l’àvia Herminia (María Galiana). Ella ha sigut l’àncora, més fins i tot que l’Antonio o la Mercedes. De fet la sèrie s’acaba quan s’acaba l’Herminia. Mor sola, asseguda sota l’alzina que va plantar el seu pare fa un segle. I li prega al seu net Carlitos: «Només vull que la família torni a estar unida». En efecte, al final, després de barallar-se com hienes per l’herència, acaben ballant tots el bolero ‘Com han pasado los años’ que canta Karina. Una escena predictible. Era necessari que acabessin units. Potser han pretès un missatge dedicat al moment sociopolític que vivim. Però aquesta unió familiar ha sigut una comèdia, escènicament forçadíssima. I l’Herminia, que ho sap, ha mort trista.

‘Cuéntame...’ també va ser notícia pels contratemps amb Hisenda del productor i dels seus dos protagonistes principals. I ara, en aquest final, quan han recordat amb carinyo els intèrprets que van passar per la sèrie, han evitat treure ni una sola imatge de Juan Echanove, que va interpretar durant 12 anys, de forma brillantíssima, Miguel, el germà ‘roig’ de l’Antonio. Mesquina ‘vendetta’. Mal estil.