La crítica de Monegal: sarcasme a tot gas, ¡Puigdemont ja és a Espanya!

Notícies relacionades

Per unes audiències més justes

Coses que m’importen molt poc o gens

Un Puigdemont interpretat per Carlos Latre va arribar a ‘El hormiguero’ (A-3) al maleter del cotxe que anaven a sortejar. Va dir: «Vinc de Waterloo, al maleter, perquè hi ha més espai que a Ryanair i em sento més independent». El van premiar amb grans rialles. A la mateixa hora, un altre Puigdemont, parodiat per Raúl Pérez, va arribar a ‘El intermedio’. De seguida li va sonar el telèfon i va exclamar amb alegria: «¡Ai! ¡És Pedro Sánchez!». ¡Ahh! Van mantenir una conversa molt cordial. Puigdemont va agrair molt a Sánchez que li hagués enviat el passaport, però li va demanar a veure si era possible tenir-ne un altre que no posi ‘nacionalitat espanyola’. Aquí també hi va haver moltes rialles. Atents a aquests sarcasmes que els humoristes de la tele ens ofereixen. No només són rialles i gresques intranscendents i trivials. Moltes vegades aquest enginy sorneguer, aparentment esbojarrat, és premonitori. Ens dibuixa el que tard o d’hora passarà.

Respecte de la ‘proposta d’amnistia’ que va presentar ahir Sumar en acte públic, el contrast televisiu ha sigut notable. A ‘Antena 3 Noticias’ assenyalaven –jo crec que disfrutant– que el plec de folis de la proposta ni tan sols portava el logotip de Sumar; van afegir immediatament la declaració del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, dient: «No és el document ni la posició del partit socialista», i, finalment, també l’avís de Patrícia Plaja, portaveu de la Generalitat: «No sembla que la millor manera de contribuir a la negociació sigui fer un acte públic». O sigui, a A-3 ens transmetien que aquesta proposta de Sumar és assilvestrada, i no sembla avalada ni pel PSOE ni per la Generalitat. En el ‘TN vespre’ de TV-3 el clima era tot al contrari. Es palpava un confort molt disfrutable. Semblaven satisfets amb aquest document. Ressaltaven que ¡fins a cinc penalistes de tot l’Estat espanyol ho avalen! Res van dir del missatge de Bolaños. Ni de l’avís de Patrícia Plaja. ¡Ah! La tele continua sent un lloc xocant. Mires un informatiu, després en mires un altre, i qualsevol semblança és pura casualitat.