La crítica de Monegal: Polític trampós que no respon les preguntes

A Pujol, en aquells temps, la classe periodística li rèiem aquella manera de no voler respondre. Fins i tot ho consideràvem una genialitat. Era aquella època en què, per exemple, Joan Carles I també gaudia de l’aplaudiment periodístic i li dèiem «‘qué campechano!’».

Avui els polítics han perfeccionat aquella trampa davant els micròfons i les càmeres. Són habituals les respostes que no tenen res a veure amb el que els hi pregunten, fins i tot surrealistes rodes de premsa en les quals a la premsa no se li permet preguntar.

En aquesta farsa contínua distingim avui el vicepresident de Castella i Lleó, Juan García Gallardo (Vox). Ens ensenyaven a ‘Al rojo vivo’ (La Sexta) com va respondre, a Àvila, a les preguntes d’un nombrós grup de periodistes. Li van preguntar: «El president Mañueco ha dit que no al ‘protocol sobre l’avortament’ que vostè impulsa. ¿En què quedem, hi ha protocol o no hi ha protocol? / Si el protocol no s’implanta, ¿quines mesures prendrà? / ¿Descarta o no descarta un avançament electoral?». I el vicepresident Gallardo anava repetint, com un mantra après de memòria: «Som un Govern fort, unit i estable. Som un Govern fort, unit i estable...», i així fins que va acabar la trobada.

Notícies relacionades

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Elna tremola davant l’arribada d’‘indepes’ amb autocar

Aquesta perversió de l’informatiu, menyspreant no només els que pregunten sinó tota la ciutadania que té dret a saber, és una trampa que es prodiga. El polític amb càrrec de Govern té l’obligació de respondre les preguntes sobre la manera com maneja el seu poder. Al contrari dels imputats en un procés penal, el polític amb responsabilitat de Govern no té dret a mentir, ni a enganyar contestant coses inversemblants amb manifesta barruda.

Ahir Eduardo Zaplana va ser entrevistat a ‘Salvados’ i va revelar que va ser avisat amb temps que la Guàrdia Civil l’anava a detenir. «¿Qui el va avisar?» li va preguntar Gonzo. Resposta: «Això no l’hi diré». En aquest cas la seva negativa a respondre queda en part pal·liada per la seva confessió: va gaudir de l’il·legal privilegi de ser advertit abans, que és el que és greu.