La crítica de Monegal: Davant la ‘Pujol’s family’ d’HBO, a TV-3 hi ha inquietud

¡Ah! Comprenguem Ustrell. Aquella nit va tenir de convidats el ‘showman’ Boris Izaguirre, la youtubera i ‘influencer’ Dulceida, el constructor de pirotècnies musicals Àngel Llàcer i el vocalista Marc Gili al capdavant del combo ‘Dorian’. De manera que davant tant entreteniment Ustrell va decidir incloure també allò de la ‘Pujol’s family’ per no perdre ‘punch’ polític.

No va ser una promoció del documental, ja que no hi havia allà ningú dels que l’han construït. Més aviat va ser una cerimònia per preparar l’audiència segons el ‘relat’ oficial de ‘la seva’. Potser davant l’estrena d’aquest documental hi ha nerviosisme a Sant Joan Despí. Lamentava d’entrada Ustrell que amb prou feines s’hagin vist a la tele documentals a fons sobre la família Pujol. Home, bàsicament on no s’han vist és a TV-3. Recordo només un ‘30 minuts’ (2021), però amb aquesta manera tan peculiar que tracten l’assumpte, enfocant bàsicament Andorra, i desenfocant la resta de paradisos que solien freqüentar, missals inclosos. Aquest anunci d’imminent estrena a HBO Max almenys ha servit perquè a ‘Col·lapse’ parlin una mica d’aquesta ‘family’.

 Més que referir-se a Pujol, s’han referit a Marta Ferrusola. Van treure moltes de les seves aparicions a TV-3, amb aquells tons habituals tan elogiosos. La seva popularitat. La seva dedicació als fills. Els curiosos contractes de la seva empresa Hydroplant amb la Generalitat del seu marit. I aquell piropo que li llançaven els seus ‘fans’: «¡Això és una dona!». Ha sigut un repàs des de la fascinació més que des de l’analítica. I Ustrell va acabar llançant una conclusió comodíssima: tot això que ha ocorregut amb aquesta família va ser perquè eren altres temps. ¡Ahh! Espero que Trueba hagi fet un treball menys acomodatici. Em quedo amb la pinzellada del periodista Maiol Roger quan va dir: «El que no és normal és que el país tolerés tot allò». Efectivament. Sense oblidar-nos de nosaltres, els periodistes, mirant cap a un altre costat i repicant les campanetes com a obedients escolans.

Notícies relacionades

Sandra Barneda

L’ascensor i el temps