La crítica de Monegal: ‘Prestige’, la comoditat de tenir un ‘cap de turc’

En aquest sentit ha sigut oportú que ens hagin detallat els principalíssims personatges que s’han negat a participar-hi: des d’Alfredo Urdaci –llavors responsable de la protestada informació que es fabricava en els ‘Telediarios’ de TVE– fins a Álvarez Cascos, Arias Cañete, Rajoy i Aznar, tots responsables màxims llavors, i que ara, 20 anys després, tornen a eludir explicar la seva gestió. En segon lloc aquest retrat ha servit per retre homenatge –sense pretendre-ho expressament– als milers de voluntaris que sota el crit ‘Nunca mais’ van confluir a les costes de Galícia.

Deia a Gonzo el percebeiro Toñico, recordant aquells negres dies: «Si no hagués sigut pels voluntaris, avui estaríem encara amb la merda al coll». En tercer lloc aquestes dues entregues han servit per ensenyar-nos la utilitat de tenir un ‘cap de turc’ que carregui amb les culpes: el capità del vaixell, Apostolos Mangouras.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

¡Ah! Tenir un ‘cap de turc’ a mà és comodíssim. S’aboquen sobre ell totes les males decisions, i els altres, els que eren molt més responsables, se’n surten de franc. El van detenir, el van empresonar, el van jutjar, el van condemnar. Cap mariner en el seu seny atendria una ordre que diu: «No hi ha port de refugi per a tu, ves-te’n a alta mar i enfonsa’t». L’única satisfacció que va tenir aquest navegant va ser aquí, a Barcelona: l’associació de capitans de la marina mercant li va retre homenatge per alleujar les injustícies comeses contra ell.

Als seus 88 anys d’edat Mangouras viu a Icària, illa grega àrida i rocosa, amb poquíssimes platges, és a dir, amb escàs turisme. L’anomenen la ‘Roca roja’ perquè allà van ser confinats, després de la Segona Guerra Mundial, més de dotze mil comunistes. Gonzo ha viatjat fins allà i ha parlat amb ell. Va dir que la societat espanyola el va tractar amb respecte, però les autoritats no. Ha sigut una conversa brevíssima. Suficient per intuir el pes de la tragèdia d’aquest avi marí que viu els seus últims dies a l’illa d’Ícar, aquella infortunada criatura que es va posar a volar i el sol li va fondre les plomes.