La crítica de Monegal: Felipe i Pedro, quatre anys sense parlar

Havíem deixat aparcada l’entrevista que li han fet a Felipe González a ‘El hormiguero’ (A-3). S’acaben de complir 25 anys de la seva sortida de la Moncloa, i Felipe ho ha commemorat visitant Pablo Motos. Hi estic d’acord. Avui si surts a la tele és perquè et vegin. No té sentit anar a TVE. Està en un escanyolit 8% de quota. I a més no estic segur que a la gran corporació televisiva pública estiguessin interessats a donar-li a Felipe una visibilitat: diu coses incòmodes per a l’actual monclovisme que impera. Descartat el ‘Deluxe’ tomacaire, que podia haver sigut una altra opció, ha preferit triomfar amb l’escuma de Motos. La part d’evocació, de records entretinguts i pintorescos dels seus gairebé 14 anys com a president, podríem sintetitzar-los quan va parlar de les seves trobades amb Margaret Thatcher, una dama tremenda: «Sempre estàvem cordialment en desacord, però jo la feia riure. Li deia ‘Margaret, estàs preciosa’, ¡i li queia el bolso!». O sigui, la Dama era de Ferro, però Felipe era un seductor de primera. No obstant el morbo, l’expectació d’aquesta entrevista a Felipe, no era conèixer com van ser les seves relacions amb la Thatcher, amb Bush pare, o amb Gorbatxov, sinó com es porta amb Pedro. ¡Ahh! Motos li preguntava amb fruïció, una vegada i una altra: «¿Quina va ser l’última vegada que hi vas parlar? / ¿Et sents representat pel PSOE de Sánchez? / ¿No et truca per demanar-te l’opinió?». ¡Ah! Motos buscava petroli. I Felipe, encara amb el fre de mà posat, anava responent: «No parlem des de la moció de censura a Rajoy (2017) / Jo no truco. Però disponible, ho estic / Soc del PSOE, però em trobo orfe de representació. ¡Estic desitjant trobar algú al Congrés per poder aplaudir!». I resulta que no el troba. O sigui, Felipe no va treure la destral de guerra, però va llançar fletxes.

 El seu rebuig de l’indult als presos del procés («Jo no ho faria») no és cap novetat. Ja ho sabíem. Però va dir una cosa que aquí a Catalunya hi ha interès que no es recordi: «L’important no va ser l’1-O. L’important va ser el que va passar el 6 i 7 de setembre. Van trencar totes les regles de joc». Efectivament. No agradaven les lleis i se’n van inventar d’altres. Sobre aquests dos dies clau del setembre del 2017, no he vist cap gloriosa sèrie documental a l’estil d’‘El Judici’. Ben mirat, i sabent com s’inventen el relat, gairebé que ho celebro.