Dos arquebisbes, dues religions diferents

Va començar Gonzo en el seu ‘Salvados’ recorrent pobles d’Astúries. A la zona de Coya, i a la de Santa María del Naranco, es va trobar amb la feligresia encesa. Cases, edificacions, fins i tot una plaça del poble, que resulta que l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz Montes, fa amb elles maniobres immobiliàries estranyíssimes. Gonzo es va traslladar després a Madrid. Allà es va trobar amb una humil associació de germanes dedicades a donar menjar a avis necessitats. L’edifici en el qual viuen ha sigut venut per aquest mateix arquebisbe. Les fan fora, sense recursos.

Gonzo va tornar a viatjar, aquesta vegada a Barcelona. En el número 19 del carrer de Xuclà, una altra germandat de missioneres dedicades a ajudar els sense sostre tenen ordre de desnonament perquè l’arquebisbe Sanz Montes ha venut l’edifici a una constructora de pisos de luxe. Tractades com okupes, aquestes missioneres –si no es produeix un miracle– acabaran vivint entre cartrons en alguna cantonada. Atònit Gonzo davant aquelles barbàries, se’n va anar a Oviedo a parlar amb l’arquebisbe. Va haver d’agafar-lo al carrer. A mi em va recordar aquella escena dels bons temps d’Évole perseguint per València Juan Cotino. L’arquebisbe s’escorria. Caminava de pressa. Gonzo li deia: «Deixa vostè al carrer germanes que fan una tasca social. ¿On són els sis milions d’euros que ha guanyat amb la venda dels edificis?». I monsenyor va accelerar el pas i va desaparèixer de seguida.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Va acabar ‘Salvados’ i va començar ‘El objetivo’. I allà vam veure Santiago Agrelo, arquebisbe emèrit de Tànger. ¡Ah! Quin monsenyor tan diferent. Ana Pastor li va preguntar pel Marroc, per aquests migrants jugant-se la vida al mar, buscant una vora. I el bisbe Agrelo ens va parlar de respecte. D’amor. Ens va pregar als periodistes, i als polítics, que deixéssim d’utilitzar aquest llenguatge d’invasió, d’allau, d’assalt... «Aquesta és una manera de criminalitzar-los, i no oblidin que els que moren són ells, no nosaltres». Hi havia en aquest monsenyor una bondat infinita. Amb dolçor i suavitat, va dir veritats com punys.

¡Ah! Quina paradoxal nit arquebisbal. Encara portant tots dos penjat al coll un crucifix, semblaven de religions diferents. Prengui nota el papa Francesc.