Si l'estatueta dels Oscars fos negra

En una altra genial clonació, el còmic Raúl Pérez va aparèixer a Late motiv (#0, Movistar+) interpretant Antonio  Banderas (#0, Movistar+). Buenafuente li va advertir: «Segons la premsa nord-americana, vostè és un actor de color». ¡Ah! Això de ianquilàndia és tremend, hi estem d’acord. A Hollywood si ets hispà, t’encasellen sempre en un mateix rol i et pinten sempre de color. Ja hi pots pujar de peus: o et donen papers d’indi, o de llatí pintoresc amb el maquillatge pujat de to. Llavors Banderas va fer una cosa molt enginyosa. Va treure una estatueta, un Oscar, i va dir: «Doncs mira, aquí he portat un Oscar que és el bo, ¡l’Oscar negre!» afegint «I fixa’t que el que porta aquí penjant no és l’espasa precisament». ¡Ah! Va ser un bon cop. Ben mirada, aquesta estatueta que entreguen tots els anys és molt carrinclona. Vulgar metall amb una mica de xapa d’or. Jo crec que fins i tot purpurina li posen. Però que brilli, això sí, molt brilli-brilli, com deien en els Gipsy Kings. ¡Ah! Sembla que els de l’Acadèmia de Hollywood no recorden que per fer l’estatueta, el 1928, es va prendre com a model l’actor mexicà Emilio El Indio, que va posar nu per a aquest efecte. Aquí el més ressaltable és el formidable treball de Raúl Pérez. Li podríem dedicar aquell bonic arpegi que vaig escoltar l’altre dia a Cero en historia. Joaquin Reyes li deia a Javier Cansado: «Ets l’insecte en l’ambre, i és l’ambre l’humor i tu l’insecte».

30 ANYS ELS CONTEMPLEN .–  Commemora aquests dies A-3 TV els seus primers 30 anys d’existència. Ens han fet un programa resum dels millors moments que ha ofert aquesta cadena. ¡Ah! La memòria és selectiva. No han posat imatges del Diario de Patricia ni de ¿Dónde estas corazón?.  Ho celebro. Era quan intentaven, equivocadament, imitar Tele 5. Per fortuna van abandonar aquell estil fa temps. Es van aturar, en canvi, amb encert, en aquell cara a cara tremend entre Felipe i Aznar, aquell moment en què Aznar acusa Felipe d’exigir tancar el debat, és a dir, d’assegurar-se aturar l’última paraula, i Felipe contestant-li, amb una enorme intenció amagada, que era la primera vegada que es feia un debat asseguts. O sigui, Aznar va exigir per la seva part no debatre dret. Temia que al costat de Felipe pogués semblar un pigmeu. ¡Ah! Aquells sí que van ser bons temps de tele.