Anar al contingut

FENOMEN SOCIAL DELS 80

Quan el parxís no era un joc

Netflix estrena aquest dimecres un documental sobre l'històric grup musical infantil

La producció reuneix el quintet, que 40 anys després analitzen què va significar per a ells ser ídols en la infància

Manuel de Luna

A mitjans de juliol de 1979, fa ara 40 anys, diversos diaris de Barcelona van publicar un anunci de càsting d’una important discogràfica: «Discos Belter dona l’oportunitat a nens de 8 a 12 anys que cantin bé i tinguin bon sentit del ritme, per a la formació d’un conjunt infantil i gravar discos». Centenars de nens es van presentar il·lusionats a aquesta prova, que buscava crear un grup musical a partir dels –aleshores– rudimentaris estudis de mercat del sector.

La bona acollida prèvia del duo Enrique y Ana i del grup Nins era la base d’aquest experiment de laboratori. I el resultat va superar totes les expectatives. El quintet infantil Parchís es va convertir en un fenomen mundial: van publicar sis discos amb vendes milionàries, van protagonitzar set pel·lícules, van actuar en escenaris tan impressionants com l’Estadio Azteca de Ciutat de Mèxic o el Madison Square Garden de Nova York i, a l’Argentina, van arribar a rebre compliments de Maradona.

Els cinc components del grup musical Parchís, als anys 80 / (ARXIU)

Però aquella experiència de vida, ¿va ser un somni fet realitat o un malson per a cinc criatures en un món tan fictici com al·lucinant? Aquesta és la pregunta que planteja ‘Parchís: el documental’,producció que aquest dimecres, 10 de juliol, estrena la plataforma Netflix i que, a partir dels records i reflexions actuals dels components del grup, analitza el que hi ha després d’un joc tan, en principi, innocent.  

Idea original

El treball parteix d’una idea original de Richard Royuela, músic i apassionat rocker (treballa a 'Rockzone' i 'Background Noise'), que va tenir en Parchís el primer grup del qual va ser fan. I l’espurna de fer un documental va saltar quan la seva filla petita es va enganxar a un disc que ell conservava del grup.

Royuela va començar a gestar el guió després de reunir-se amb alguns dels components, format per Yolanda Ventura (que era la fitxa groga, i filla de Rudy Ventura), David Muñoz (el dau), Tino Fernández (fitxa vermella), Gemma Prat (fitxa verda) i Frank Díaz (fitxa blava, en l’última etapa del grup). 

Els components del grup, als anys 80 i en l’actualitat   / (ARXIU)

Després d’aquest primer pas, Royuela es va posar en contacte amb Daniel Arasanz, director de documentals com ara ‘Venid a las cloacas: La historia de la Banda Trapera del Río’ i ‘El peor de Dios’ (sobre el grup Desechables). Efectivament, aquests treballs d’Arasanz estan als antípodes de Parchís, però no va tardar a descobrir el potencial que amagava el projecte sobre les conseqüències del brutal salt a la fama durant la infància.

Es pot assenyalar que la idea d’aquest projecte es va començar a forjar el 2014, d’una manera molt modesta: es va buscar el finançament a través de Verkami (plataforma de micromecenatge). I tot just cinc anys després, els ha agafat el terratrèmol de l’streaming i, de buscar euro a euro en el crowdfunding, Parchís: el documental tindrà avui una estrena amb una audiència potencial de 148 milions de subscriptors a 190 països. Coses de la tele. 

Temes: Netflix