La veu puja de color a partir de 65 anys

El càsting és molt millor, molt més intel·ligent i cuidat, que l’edició anterior ('La Veu Senior', A-3 TV). I el material humà, aquests concursants que van des dels 65 anys, el més jove, fins als 86, el més gran, transmeten, irradien una mestria extraordinària. No som davant una successió de panteres grises frustrades. No som davant un conjunt de criatures pintoresques,  frikis d’ocasió, extravagants, que un programa de tele ha recollit de les cunetes pseudomusicals per al seu consum i destrucció habitual. Som en un concurs de cantants amb talent i talla, programa que corregeix aquella imbècil sordesa que la televisió practica sobre qualsevol artista que sobrepassa una edat, com si al món de l’art els anys fossin una línia vermella, un espant que la tele ha d’erradicar.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Posem com a exemple aquella extraordinària sevillana, Rosario Moreno, àlies la Tata. Quina força. Quin art. Ens va fer una versió per buleries de La bohème que Charles Aznavour, allà en la seva última residència, al cementiri de Rambouillet Montfort-l’Amaury, segurament va disfrutar. Deia la Tata: “La meva veu ara té més potència, als meus 65 anys, que quan en tenia 16”. Amb escreix ho ha demostrat. Posem el cas de Germa del Barrio, tota una vida encotillada en el rol de mestressa de casa i, finalment, als 86 anys, ha pogut presentar-se en públic i ensenyar com canta. “Nostalgia de escuchar su risa loca y sentir junto a mi boca,como un fuego, su respiración”, ens cantava.  I, en l’anomenat backstage, la seva mestra, la seva professora de cant, la gran Rosita Ferrer, la seguia embadalida. ¡Ah! No sé per què no van convidar desprésRosita Ferrer a l’escenari. Ferrer, catalana que va debutar en aquella Ràdio Barcelona dels anys 50, és peça clau, i en lletres majúscules, de la història de la copla. Mereixia, en aquesta La Voz Senior, un reconeixement destacat.

També s’ha de ressaltar el concursant Javier, jubilat del Coro Nacional de España, que per fi ha complert el seu somni: sortir de l’anonimat coral i cantar com a solista. La seva interpretació de l’ària final de Turandot, la famosa Nessun dorma, va ser excel·lent i vibrant. El de la seva veu és un to que gairebé podia fondre el baríton i el tenor, a parts iguals. El coach Pablo López,coachPablo López després d’aquesta jornada, va exclamar emocionat: “Aquí, a nosaltres, només ens queda callar i aprendre”. ¡Ah! La veu té més color a partir dels 65 anys.