O aquí hi cabem totes, o no hi cap ni Déu

Una raresa. Una formidable sorpresa. La nit del Dia Internacional de la Dona, TVE-1 va emetre una orfebreria titulada Noche de encuentros. Un plató amb un piano, un combo, una butaca de cuir, una excel·lent il·luminació i senyores amb micro, veu i talent. Ha sigut una reposició que cal aplaudir. Es va emetre originalment el 26 de desembre del 2018. Hi va haver malestar i crítiques per haver-lo programat, per haver-lo empès, a un horari de matinada. Celebro que ara, en aquesta repesca, li hagin donat el prime time que sempre es va merèixer.

Van passar per aquest oasi Ana Belén, Vanessa Martín, Pastora Soler, India Martínez, Beatríz Luengo, Niña Pastori, Ana Torroja i Rozalén, acompanyada com sempre de Beatriz Romero, que construeix amb el llenguatge dels signes una coreografia deliciosa. Deia Ana Belén, manllevant, feminitzant, aquella estrofa de Víctor Manuel del seu cèlebre tema Esto no es una canción: «O aquí cabemos todas, o no cabe ni Dios». ¡Ah! Ens ha agradat molt a casa que hi cabés en aquest inesperat regal Alejandra Martínez de Miguel, la noia dels poemes, la punxant rapsoda que és capaç d’agafar el vers més masclista i transformar-lo en feminista poètica. «Si estic adormida i em fas un petó, príncep, no em salves la vida, me la robes». ¡Ah!  Aquella Bella dorment de Giambattista Basile, de Charles Perrault, delsGermans Grimm, i de Disney, vol un petó d’amor, no el d’un salvador.

Notícies relacionades

Gemio, Henar i Gabilondo

El "gran canvi" de Telecinco

En les manifestacions d’aquell dia s’ha vist a la tele, clarament, que la dona no vol que la salvin presumptes redemptors. El que vol és que la respectin. En la més àmplia expressió de la paraula respecte, que vol dir igualtat, que vol dir que la geometria de la seva vida sigui simètrica. En ¿Dónde estabas entonces? (La Sexta) ens van passar dijous aquells reportatges que es feien, sobre la marxa, a la tele de 1997. Recorrien les càmeres el carrer i en sortia un que deia: «Si la dona és una ‘guarra’, el marit li ha de partir la cara». I un altre: «Si la dona se’n va al seu aire, el que ha de fer l’home és matar-la». I va aparèixer llavors Macarena, una de les primeres dones que va visibilitzar el seu maltractament continuat durant 23 anys, i va explicar: «Callàvem perquè teníem por. Els maltractadors no només estaven avalats, estaven acostumats a fer-ho». En efecte: o aquí hi cabem totes, o no hi cap ni Déu.