Església, pederastes, periodisme i forrellat

El nostre company Guillem Sánchez i deia a Mamen Mendizábal, al final del seu documental Manto de silencio (Scoop, La SextaManto de silencio), sobre els casos d’abusos sexuals en escoles religioses: “El testimoni l’hauria hagut de recollir el Govern i la justícia. Això no ha passat. S’ha quedat en una notícia”. És terrible, però té raó. És així. Mendizábal ha estat a la redacció d’aquest diari, EL PERIÓDICO, perquè, gràcies a la investigació de companys com Guillem Sánchez, María Jesús Ibáñez, Jesús Albalat Guillem SánchezMaría Jesús IbáñezJesús Albalat, els casos d’abusos sexuals en escoles religioses del nostre entorn han deixat de ser silenciats, ocultats, i han passat a coneixement de les autoritats i de l’opinió pública. Manuel Barbero, pare d’un nen víctima, pare coratge –com ja se'l coneix–, va trobar en el nostre diari la plataforma informativa per treure a la llum les canallades que es feien amb el seu fill. També ha estat amb ell Mamen Mendizábal. Entre molts altres abusos que va patir el seu fill, ha explicat la síndrome del forrellat que patien els nens quan escoltaven el so de la balda de la porta que accionava el seu violador. Per a ells era un senyal terrible: serien violats una altra vegada, de seguida.

Notícies relacionades

El confort de Bárbara Rey albergada a Antena 3

TV3 el dibuixa com a heroi, però l’allunya del ‘prime time’

Mendizábal, en un moment donat, va ampliar el camp d’observació dels casos i denúncies d’abusos en què membres de l’Església estan implicats. Va començar amb el mapa d’Espanya: Barcelona, Astorga, Mallorca, Granada, Ciudad Real, Salamanca... Ens va posar llavors el que deia el bisbe José Antonio Martínez Camino, en els seus dies de secretari general de la Conferència Episcopal, intentant treure importància a l’assumpte: “Pot ser que cridin l’atenció, sí, però aquests casos són una part percentual mínima”. I Mendizábal va continuar obrint l’objectiu i llavors vam contemplar com tothom està ple de denúncies en el mateix sentit. ¡Ah! Aquella època que al Vaticà anomenen el segle fosc –en realitat van ser 500 anys–, en què papes com Sergi III, Joan XII, Sixt IV, Juli III, Clement VI o Bonifaci VIIIeren veritables màquines de pederàstia abusadora de nens i de nenes, aquells temps continuen sent en l’Església d’avui dia.

Tornem al que deia Guillem Sánchez. El periodisme ha fet el que havia de fer: investigar i informar d’aquests delictes. Però ni les autoritats ni la justícia semblen interessades a prendre el testimoni. El forrellat segueix.