Els jutges del Suprem, al vàter

Veig que a La nit dels Òscars (TV-3)La nit dels Òscars els Òscars també s’apunten al sarau sarcàstic sobre el tribunal que jutja a Madrid els polítics catalans encausats. Han sortit vestits de magistrats del Suprem, asseguts al vàter, defecant. Se’ls acaba el paper i fan servir els folis de la causa del procésper netejar-se la caca de les natges. O sigui, els Òscars també volen ficar cullerada. És natural. Qualsevol criatura, artista, presentador, o humorista, que té el privilegi de sortir a la pantalla, tendeix a mimetitzar-se amb el clima que regna al receptacle, a l’enrenou audiovisual que els contracta. Uns ho fan per convicció, perquè creuen que han de servir a una ideologia, a una causa que consideren transcendental. O sigui, que els transcendeix i els eleva cap al nirvana. La seva religiositat els transforma en devots escolanets de la missa que s’oficia, cada dia, ininterrompudament, al temple per al qual treballen. En conec a més d’un, bona gent, que honestament creuen que el que fan els acosta a l’heroïcitat.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Hi ha una altra tipologia humana que coexisteix amb aquesta: els que practiquen la mimesi amb els que manen al canal, per sobreviure i perquè veuen que és l’única manera de prosperar. Agafen el martell i reparteixen als heretges amb acarnissament, però com deia Groucho Marx, Groucho Marxtinc altres principis si aquests no agraden als que em paguen. O sigui, si canvien les consignes, no tenen cap problema a tirar en sentit contrari. Practiquen el transformisme de manera colossal. Tenen bons fons d’armari. Es canvien de jaqueta amb una velocitat bàrbara. Els observadors indulgents ho anomenen factor humà. Els severs els anomenen miserables.

Aquí l’estrany, el valuós, el fantàstic seria que a TV-3 sortís algun humorista, algun artista, algun presentador de la casa fent la paròdia sarcàstica dels advocats defensors. I seria igual d’estrany que a Intereconomía TV, poso per cas, permetessin aquest esquetx dels jutges del Suprem defecant al vàter i netejant-se el cul amb els papers de la causa. Això, naturalment, és impensable. És la constatació que el missatger, la tele, modifica la realitat. Amb prou feines queden ja canals d’informació, en l’estricte sentit de la paraula. Hi ha parapets, trinxeres, rases. Bons i dolents, segons qui fa anar l’artefacte. ¡I a disparar!