Mapa dels sons de Madrid

Que em perdoni la meva molt estimada Isabel Coixet per haver-li usurpat el títol de la seva pel·lícula (Mapa dels sons de Tòquio), però no n’he trobat cap altre de més oportú per definir aquest viatge que ha fet Ariel Rot, en companyia de Christina Rosenvinge, per l’univers musical de Madrid (Un país para escucharlo, La 2Un país para escucharlo). En els informatius de la tele ens ensenyen altres melodies de la capital d’Espanya. Aquests dies, rumor de togues, remolins d’acusats en bancs, cops de maça judicial, prosaica orquestrina de tribunals. No és música, és soroll. El que fa Rotés art.

Notícies relacionades

El confort de Bárbara Rey albergada a Antena 3

TV3 el dibuixa com a heroi, però l’allunya del ‘prime time’

Circulant pel Madrid dels Àustries s’ha trobat amb Vetusta Morla, la irredempta banda indie. A Lavapiés, amb Carolina Durante i els Axolotes Mexicanos. A Prado del Rey, Radio 3, Rot ha agafat una guitarra i s’ha posat a contrapuntejar la cantant ZaharaZahara, que desgranava aquell delicat, però, tremend, tema de la sèrie Narcos que comença dient: «Soy el fuego que arde tu piel / soy el agua que mata tu sed», i que ha popularitzat Rodrigo Amarante. A Malasaña ha topat amb Leiva, un músic singular que només toca guitarres construïdes en els anys 60, perquè totes les altres li semblen caixes de fusta sense ànima. Però ha sigut al Madrid galdosià, alCafé Berlín del carrer Costanilla de los Ángeles, on ha tingut el repunt més lúcid i fantàstic. Allà l’esperava el combo Depedro i Los Coronas, un ‘ensemble’ singular, un còctel d’acústiques, trompeta i acordió, i Julio Zavala cantant «Si alguna vez huí de mi vida contigo, perdóname, cariño, estaba distraído». O sigui, com a allò que li cantava a Dalida el desventurat Luigi Tenco abans de suïcidar-se: «Mi sono innamorato di te, perché non avevo niente da fare». ¡Ah!

Aquests músics, després d’haver interpretat un blues de manera magistral, deien: «Quan anem a Nova Orleans aterrem a l’aeroport Louis Armstrong. A Espanya acabarem aterrant en algun aeroport anomenat Jesús Gil el dia que menys ens ho esperéssim».  Temor fundat. Aquí als carrers, als espais públics, no els posem noms de músics immortals; aquí els bategem amb selectes cognoms de senyors de la guerra o de la fauna xoricera més vergonyant. En aquest programa de La 2, que és un oasi, van recalar dimarts 276.000 ànimes. O sigui, un 1,7% de quota de pantalla. Crec que l’audiència ho hauríem de reflexionar.