Nostàlgia per un Sardà sense nostàlgia

Anaven arribant. Il·lusionats. Ansiosos. I enormement esperançats. La mansió de Marbella que han llogat aBertín Osborne(Mi casa es la vuestra, T-5) s’anava omplint. Pocholo Martínez Bordiú, Carlos Latre, Boris Izaguirre, Paz Padilla...Tots s’anaven escampant pels sofàs. I tots es preguntaven: “¿Quan arribarà? ¿Tardarà molt? ¿On és?”. ¡Ahh! Quin nerviosisme. Quin estrès. Quin surmenage. ¿I qui era aquesta criatura anhelada, requerida, i desitjada? Doncs era... ¡Xavier Sardà!

Hem de comprendre l’estratègia del programa, que ara té una audiència una mica escassa. Es van treure de la màniga un aniversari. Ens van dir que es feien 13 anys del tancament deCrónicas marcianas, i que volien fer-li un homenatge. En realitat aquella efemèride es va complir el 21 de juliol, però és igual, ens van muntar una vistosapartyamb una petita selecció de criatures que van ser marcianes, i reunits a la casa esperaven il·lusionats trobar-se amb qui va ser el gran marionetista que els movia amb precisió singular.

Per fi, quan va arribarSardà, el van abraçar. El van tocar. Paz Padillali deia, agraïda: “¡Tu em vas canviar la vida!”. I van passar a emetre moments deCrónicas marcianas, una selecció intel·ligent, ensenyant només aquells instants, aquellsesquetxostrets delburlesque, del teatreboulevardier, també de l’astracanada, i que van ser el més creatiu d’aquelllate showamb tant èxit, tan discutible, i també tan mitificat.

Notícies relacionades

La ‘festa’ del futbol

La revolució d’Apple

¿I què deiaSardàen vista d’aquella explosió de nostàlgia? Jo crec que en ell hi havia, tot i que dins de l’alegria, un punt d’incomoditat. Va dir: “No sé què fem parlant deCrónicas. Jo mai miro enrere”. O sigui, la nostàlgia és un error, nois. No sé si els allà congregats van entendre el missatge. Boris Izaguirre, commogut, va exclamar: “Tretze anys parlant de tu. Ens hem convertit en els teus biògrafs, en els teus documentòlegs...” i per les seves galtes corrien llàgrimes.

¡Ah! Sentim a casa perBorisuna tendresa bàrbara. Per a ell Crónicas va ser el ‘top’ de la seva carrera com a showman. Va tocar el cel amb les mans. Després va venir el dur aterratge. O sigui, que la seva nostàlgia és sincera. Ho enyora. Li surt de l’ànima. Sardà, en canvi, va girar full. Segueix al circ, però ara abraça la polemologia política, que és l’art de la tanatopràxia sobre les guerres dels partits des de l’arena dels platós. És un altre espectacle.