Roca, i que bé que va sortir la Constitució

Per celebrar els 40 anys de la Constitució Espanyola, TVE ha acudit a l'arxiu. Ha elegit un documental del 2008, titulat El espíritu de la Democracia. I ens l'ha recol·locat, aquesta vegada per La 2. Ha sigut una elecció interessant, però no innocent. Diguem que molt oportuna, entre cometes, això sí. El treball consisteix en un repàs -admiratiu- a l'àrdua tasca d'aquells fantàstics i mítics polítics anomenats els pares de la pàtria, que es van cremar les pestanyes, dies i dies reunits, elaborant la Magna Carta amb la qual els espanyols havíem de regir-nos després de tants anys de negra dictadura. El fil conductor són tres d'ells, Gregorio Peces Barba, Manuel Fraga Iribarne -molt deteriorat ja, va morir al cap de tres anys d'aquesta gravació- i Miquel Roca Junyent. Poc després de començar el documental, ens han ressaltat un moment la intenció actual del qual no passa inadvertida. És quan Peces Barba va recordar amb orgull fins a quin punt ha servit i serveix la Constitució als governs donant-los «una extraordinària estabilitat» i va citar concretament UCD, PSOE i PP. I després d'aquest rapte de satisfacció, va intervenir llavors Miquel Roca, que prenent també embranzida va explicar amb entusiasme una anècdota. Una nit, passejant per Barcelona, se li va acostar un ciutadà i li va dir: «¡Aquesta vegada això ha de sortir bé!». I va afegir amb indissimulable plaer: «Quan aquell ciutadà va dir 'això ha de sortir bé', no es referia a tal article o a tal altre, es referia a tota la Constitució, ¡a tota! ¡I que havia de durar!». I a l'acabar aquest detall, aquest souvenir d'aquells dies en què va ser pare de la pàtria, a Roca el va inundar una satisfacció molt bonica.

¡Ahh! Ja els vaig dir que l'elecció d'aquest documental, la decisió de reemetre'l ara, d'innocent no en té res  en absolut. Escoltar avui aquell Miquel Roca del 2008, exsecretari general de Convergència -i tants anys l'home de Pujol al Congrés de Madrid-, escoltar-lo defensar a ultrança la Constitució («un text pensat perquè duri»), té avui una intenció instrumental claríssima. No sabria dir-los ara mateix en quin dels dos pols de la Invernalia política de Catalunya està instal·lat el cor de Miquel Roca. Qui sap, potser en cap. ¡Ah! La vie c'est ondoyant, i ara més que mai. Però a la tele, ni els uns ni els altres no en desaprofiten ni una.