Alejandra Andrade: "Explicar històries em permet anar-me'n a dormir sentint-me tranquil·la"

La reportera Alejandra Andrade (Madrid, 1979) ha fet un pas més en el periodisme i ha muntat productora pròpia, Producciones Imposibles, un somni que acariciava des de feia anys amb vells companys de la professió. I d’aquí ha sorgit Fuera de cobertura, l’espai de reportatges d’investigació que emet Cuatro, els dilluns (22.40), en què es denuncien realitats molt dures amb l’únic objectiu de conscienciar. Intentar canviar les coses seria utopia.  

–Les seves Producciones Imposibles ja no ho són tant, veig.

–Estic superfeliç. No ha sigut fàcil crear aquesta productora, però com que anem de la mà de Jose María Irisarri, productor d’El Ministerio del tiempo, ho hem pogut fer. 

–En un dels programes aborden l’homofòbia a Rússia.

–Sí. Hi vam anar perquè ens vam adonar que Espanya rebia moltíssimes peticions d’asil del col·lectiu LGTB. Hem fet un retrat del que és ser gai i lesbiana a Rússia... i t’arriba a l’ànima. Després hem anat al Caire per denunciar les violacions massives que es van fer durant la Primavera Àrab a la plaça Tahrir. 

–Fuera de... és pura denúncia.

–Sí, no pretenem teoritzar ni jutjar, sinó baixar al terreny i denunciar realitats.

–Segueixi, segueixi…

–També vam buscar a Miami i Nova York els que es van fer multimilionaris amb la crisi. I vam parlar amb Martin Armstrong, el visionari que va estar empresonat perquè va descobrir un codi PIC amb què encertava les crisis. I diu que en ve una d’enorme... i que el seu epicentre és  a Europa.

–No sé si vull que segueixi.

–Un altre que m’agrada molt és el dels espanyols que es van arruïnar amb la construcció i ara treballen il·legalment al Marroc. Després hi ha els joves, en alguns casos estudiants brillants, que treballen gairebé en règim d’esclavitud per a rics anglesos.

–¿Ha sentit de prop el perill?

–Potser on més el vaig notar va ser al Caire, perquè hi vam viatjar durant la festa de l’anyell, que és quan s’incrementen les violacions. Però sempre anem amb les entrevistes tancades. El més complicat és gravar, perquè, a vegades, vols baixar del cotxe... i no correràs riscos. A Guantánamo, el més complicat va ser que ens donessin el permís per entrar-hi.

–Diu que no jutgen, però ¿busquen canviar algunes coses?

–Més aviat mostrar-les, perquè la gent almenys en sigui conscient. Com vam fer en el primer programa amb la presó de Guantánamo, la pitjor del món.

–Que digui vostè que és la pitjor del món, que a Encarcelados n’ha visitat d’infames…. 

–És que a les altres pots denunciar més situacions del dia a dia, però en aquesta cada dia s’hi violen els drets humans.

 

–¿Aquí també és directora i reportera?

–Sí, el codirigeixo amb Mónica Palomero, que és també guionista. Això nostre és un somni complert: treballar sense caps.  

–És cert que va deixar A-3 TV perquè volien hollywooditzar els seus programes?

–Això són coses que es van dient, però la realitat és que vaig voler muntar la meva productora amb la meva gent i, com que havia estat a Callejeros molts anys, vaig decidir que Cuatro era el lloc més adequat.

–Els temes de Fuera de... no són fàcils. ¿Preparada per a les crítiques?

–Al contrari, estic supertranquil·la, perquè l’equip de l’espai estima la seva professió i respecta molt els entrevistats i el públic.

–Vostè es va formar a Callejeros. 

–Jo sempre he fet carrer, que és on més disfruto i on millor em sento. Però el plus de Fuera de... és l’estètica, la realització, el muntatge, el guió molt més elaborat, fet que suposa un pas més. Al programa s’hi veu que he evolucionat, madurat. Estar davant la càmera tampoc és una cosa que m’encanti.

Notícies relacionades

Variants tòxiques, la tele i la pols blanca

Valències de l’hafni, o com perdre 100.000 euros

–¿Més projectes... possibles?

–Un parell amb què estic il·lusionada, perquè no volem quedar-nos aquí. Però seran en la mateixa línia de reportatges, documentals, perquè això és el que sabem fer.