Dimissió: la farsa de la farsa

APolònia (TV-3) s'han atrevit a escenificar la dimissió d'Oriol Pujol. O sigui, la possible conseqüència de la seva imputació en la martingala de les ITV. ¡Ahh! S'havia de veure com han dibuixat Duran Lleida. ¡Estava contentíssim! Ja li tenia preparada a l'Oriol una caixa de cartró amb tots els objectes personals de la seva taula de secretari general de Convergència, i l'empenyia cap a la porta de sortida amb una immensa alegria. Però quan l'Oriol, amb una tristesa molt teatral, va exclamar: «Me'n vaig perquè... ¡no vull ser una nosa en el camí cap a la independència!», llavors Duran va fer un bot, va tornar a desempaquetar els objectes personals de l'Oriol, els va tornar a col·locar sobre la seva taula i ja no volia que marxés. De cap manera. O sigui, si l'Oriol és una nosa per a la independència, ¡doncs que es quedi, que es quedi! ¡Ahh! A Polònia mai li estalvien a Duran la seva mossegada. El més interessant d'aquest esquetx ha estat, no obstant, l'última escena. Quan els tres protagonistes (Duran, Mas i Pujol) tornen després d'haver marxat, i es posen a saludar el públic com fan els actors quan s'ha acabat l'obra de teatre que interpreten. Aquest cop és tremend. La càrrega satírica és enorme. El missatge dels polacs en aquesta última escena és d'una corrosió superlativa. Ens retraten el que passa: la comèdia existeix fins i tot quan es produeix la raresa que un polític dimiteixi. És la farsa de la farsa. És terrible.

MOTA.- El canvi de cadena no ha canviat José Mota. La seva manera d'entendre l'humor segueix basant-se en un equilibri entre la paròdia i la sàtira, que són gèneres diferents. En el seu debut a Tele 5 hem vist, per exemple, un esquetx sobre el Rei: surt Mota imitant el monarca, que al seu torn imita Gene Kelly a Cantant sota la pluja. Sembla una paròdia tova a primera vista. S'ha d'especular molt per arribar a la conclusió que hi ha un mordent implícit. Home, potser sí: amb tot el que està passant i resulta que el Rei només es dedica a cantar sota el xàfec. A mi m'ha agradat més l'esquetx del pobre sol·licitant d'un crèdit que arriba al Banc Hipocritari i allà l'estan esperant els directius asseguts com el públic d'El club de la comedia. Al sol·licitant li col·loquen un micròfon i ha de demanar el crèdit com si fes un monòleg de riure. I, en efecte, els banquers es parteixen de riure sense pietat. És contundent, com a denúncia.