«I no se'n penedeix»

Han entrevistat aEl gran debate(T-5)Jair Domínguez. ¡Ah! Mai una cadena del gran telehipòdrom estatal havia dedicat una atenció tan superlativa a un canal tan petitó (El 33) ni a un programa tan humil (Bestiari il·lustrat). O sigui, que la tele segueix magnificant el que ella mateixa produeix, canibalitzant tot el que sigui detonant i provocador.Jordi Gonzálezva donar pas a l'entrevista que van gravar aJair Domínguezadvertint:«I els avanço que no se'n penedeix». ¡Ah! Aquesta breu advertència amaga una consideració moral interessantíssima: dit així es pot entendre queJair Domínguezel que hauria d'haver fet és penedir-se'n. O sigui que ha pecat i hauria de demanar perdó. Durant l'entrevista, no obstant, el relat, consideració i discurs deJair Domínguezsobre la seva actuació alBestiariens dibuixa paisatges de reflexió més interessants encara. Permetin-me que glossi els seus tres arguments clau. Un: «Són imatges tretes de context». Dos:«És pitjor treure-li un ull a un manifestant amb un cop de pilota de goma que disparar una pistola de joguina contra una cartolina». Tres:«Si matar de forma figurada resulta que incita a matar, hauríem de prohibir pel·lícules i videojocs». Dels tres arguments, un és inútil: el segon. És la tècnica de l'i tu més. Els altres dos, en canvi, són impecables. El primer: imatges fora de context. En efecte. Es tracta d'un artista que munta un número, un xou, unaperformance, una provocació escènica. Podem discutir si la qualitat del producte éscutre; podem fins i tot coincidir que com a muntatge escènic ha estat barroer, i també podem posar-nos d'acord en una paraula que en art no té cap sentit, però que en el convencionalisme social, sí: el mal gust. Aquí el més il·lògic ha estat descontextualitzar el producte del seu verdader origen: el xou. I el tercer argument: si això indueix a matar, s'hauran de prohibir moltíssims videojocs i pel·lícules. Efectivament: des deJohn Waynefins aQuentin Tarantino.

Estem, doncs, davant d'una desviació de l'objectiu de la crítica. És la plataforma que l'impulsa -una cadena pública- l'única responsable dels continguts que emet. Aquest és el punt. Un director, o un cap de programes, està obligat a vigilar el concepte de servei públic. L'artista és lliure. La cadena pública, en canvi, té un compromís amb institucions, persones i audiència, a les quals ha de respectar i servir.