Una poètica de l'austeritat

Em trec el barret, rendit d'admiració, davant el treball que acaben de presentar-nosAlbert Omi el seu equip sobreJordi PujoliMarta Ferrusola(El convidat, segona temporada, a TV-3). S'ha aconseguit una paisatgística, una aquarel·la televisiva, de delicada profunditat. ¡Ah! Quin savi plantejament escènic. Quina prudència i contenció en els detalls. Els diàlegs, les converses d'Omamb l'expresident i la seva dona han estat molt disfrutables. La calidesa, la tendresa, la humanitat, fins i tot l'humor, han brotat com per generació espontània. O sigui, el mèrit que vagin apareixent i tot i així donant la sensació que arriben sense buscar-los. Aquell instant d'habilitat pujoliana quanOmli va preguntar què és el que ara ja no pot fer, i li va contestar:«Ja no pujaré mai més a una muntanya de 3.000 metres. ¡Ni tan sols al Puigmal, que només en té 2.911!»¡Ahh! Quina delícia de sarcasme sobre si mateix renunciant a fer el que més li agradava: pujar als cims més alts, elevar-se, i després baixar i il·luminar el ramat amb alguna revelació o alguna perla cultivada. També s'ha aconseguit un moment fantàstic quan li va advertir al seu convidat:«Miri, ara ja no hi ha res que depengui de mi. El dia que Jordi Pujol mori no passarà res. Si per causa de la meva desaparició passés alguna cosa... ¡Seria senyal que anem malament!». O sigui, la metafísica de la relativitat, o si ho prefereixen, la condició humana és prescindible.

No obstant, el que més ens ha subjugat a casa és l'exquisida, perfecta, plasmació dels detalls. Un entorn dibuixat amb cuidades pinzellades. QuanOmarriba a casa dePujol,a Barcelona, se'l troba humilment assegut a la taula de la cuina, sol, acabant-se un humil bocata de botifarra catalana. Fins i tot quan s'acaba aquell piscolabis tan modest, el mateixPujolva cap a l'aigüera i renta el plat. La primera nit d'Oma la casa de Premià de Dalt

Notícies relacionades

Quevedo protagonitza una inesperada “fugida” en una entrevista amb Jordi Évole que ja és viral

Un mes per a Eurovisió

-xalet gens ostentós, ni feridor, fins i tot amb alguna estança una mica desangelada i òrfena de mobiliari-,

el sopar consisteix en una modesta truita de patates amb una mica de llucet, que la mateixa Marta Ferrusolaha preparat. L'esmorzar de l'endemà al matí, sobre unes senzilles estovalles d'hule, no podia ser més sobri i moderat: un bol de llet, aigua, un iogurt i som-hi. Ni un servidor. Ni una empleada. ¡Ahhh! Quina intel·ligent poètica d'austeritat han dibuixat.