Repensar la TV pública

El judici aBaltasar Garzón, i la desproporcionada sentència a què ha estat condemnat, està provocant a la tele interessants programes sobre el que aquest jutge -avui ja exjutge- intentava. Per exemple elBanda ampla(TV-3) d'aquesta setmana, sobre la memòria històrica, sobre la guerra de les dues Espanyes, vencedors i vençuts, germà contra germà, a vegades fins i tot fills contra pares. Hem escoltat en el programa que condueixLídia Herediaopinions valuoses com la de la religiosa teresianaMaría Victoria Molins(«Sóc partidària del perdó; el perdó reconforta la persona que perdona. I sóc partidària de la justícia, però no de la venjança»), o com la del meu molt estimat companyDaniel Arasa(«Si no es coneix la veritat no es pot perdonar. O sigui, que hi ha d'haver justícia, però també perdó»). I també hem descobert persones anònimes que per primera vegada s'han enfrontat públicament al seu drama personal, a la tragèdia que la guerra civil va causar en les seves vides, com el cas de la septuagenàriaEncarnació, que amb gran valentia, i enorme tristesa, va confessar que porta tota la seva vida odiant la memòria del seu pare perquè era republicà («Potser fins i tot comunista») i que li va causar «molt de mal» a ella i a la seva mare, però que malgrat aquest sentiment voldria conèixer què va fer el seu pare, i no viure en el silenci i la ignorància.

Aquest ha estat un bonBanda ampla, que ens arriba precisament amb la notícia que aquest programa ha estat decapitat. O sigui, la crisi, les retallades, acaben amb l'únic debat coral, d'anàlisi, de fòrum ciutadà, que hi havia a TV-3. Home, és lamentable. Si alguna cosa hauria de ser l'essència d'una tele pública, ja sigui autonòmica, local, o municipal, és precisament la reflexió, el debat, la palestra crítica sobre l'actualitat que afecta el ciutadà. Però aquí el que està passant amb les tisorades, el que s'està fomentant, és una colossal hipocresia i una planificació descerebrada. S'haurà de començar a exigir als responsables de les televisions públiques una programació diferent en alguns aspectes. El poder polític mana retallades, però són els professionals els que les han d'adequar. Ens hem de preguntar si una TV pública avui es pot permetre seguir comprant caríssimes comèdies -sèries i culebrons inclosos- mentre es tanquen espais que singularitzen i donen sentit al que és una TV pública. És a dir, el que les diferencia de les privades.