El Robin Hood de la televisió

Els guàrdies jurats del Palau de la Música, que van ser incapaços d'evitar que Fèlix Millet s'endugués els diners, han sortit veloços al carrer per intentar impedir que Jordi Évole, que va ser premiat amb l'Ondas i demà rep el Ciutat de Barcelona, el Robin Hood de la tele, entrevisti un dels seus personatges a les portes d'aquest venerable edifici. Pobra gent. S'ha organitzat un tumult tan gran que no han tingut més remei que entrar a dins i deixar que l'equip deSalvados faci la seva feina com vulgui i on vulgui.

La raó és que no hi havia cap raó, és a dir, no hi havia cap motiu per prohibir gravar a la via pública. El que en realitat ha passat és que de poc no es munta un motí al mig del carrer.«No afluixis!», li crida unrastaflauta a Évole, a qui, de tant en tant, segueixen anomenant «¡Follonero!».«Quins pebrots que tens, nen, segueix així», li comenta una senyora, amb abric de pell, que acaba de sortir del Palau.«¡No canviïs, Évole!», vocifera un jubilat, orgullós d'acariciar-li la gepa.«Amb dos collons, tio, el tema dels banquers de puta mare», li diu la Lola, una estudiant de telecos.

No hi ha guàrdia que pugui parar això. Évole (Cornellà de Llobregat, 1974) ha sortit al carrer avui amb Marc González, el seu càmera preferit.«El millor càmera de la zona euro, encara que ja comença a ser una zona fotuda».Amb David Cabrera, un dels seus realitzadors.«L'altre és Jordi Call, posa-ho, posa-ho, que l'únic que val de Salvados és l'equip».La girafa i la pesada gravadora és cosa de David Mata,«un sonorista fantàstic». I, controlant el trànsit, és a dir, fent parar cotxes i motos amb enorme educació perquè no interrompin la gravació, hi ha Marta Mas, carregada amb les motxilles de tots, els mòbils de tots, les cintes de tots.«La Marta, com Leire Lariscoitia, són les mares, el nostre OpenCor, capaços d'aconseguir a qualsevol hora tot allò que necessites, per exemple, menjar un entrepà a la tres de la matinada»,explica Évole, que afegeix:«El meu problema més gran es produeix quan arriba el cap de setmana. Em sento un inútil sense elles, no sé ni buscar un restaurant».

El Follonero refinat

La gravació s'interromp contínuament. Va passar el mateix la vigília davant la Prefectura Superior de Policia. Passarà el mateix l'endemà a la Ciutat de la Justícia. Tots els transeünts li volen dir alguna cosa. Molts es fan fotos amb ell, però el que més volen és dir-li que li donen suport, que és un dels seus.«El Follonero, a qui vaig arraconant a poc a poc però a qui no acabaré mai d'agrair el que va fer per mi, sorgeix del públic. Sense ell no hauria arribat fins aquí». Évole és un refinament del Follonero. «Una cosa tinc clara: quan el teleespectador no em vegi com un dels seus, quan no em senti pròxim, em destrossarà».Évole està convençut que«com més et veuen, com més t'estimen, més lliure ets. Més pressió, però més llibertat per treballar».

La Marta és la més jove del grup.«Estar al seu costat és com estar al costat bo de la vida. Cada dia és com un curs a la universitat. Té una capacitat d'improvisació tremenda, malgrat que aquí tot està mil·limetrat. Fins que arriba ell, és clar». Évole diu que Salvadosés l'equip.

En això, és idèntic a Pep Guardiola, el líder que aconsegueix que totes les intel·ligències i joves treballin amb l'equip i per a l'equip.«El Jordi diu que tot és l'equip perquè creu cegament en l'equip»,explica Ramón Lara, el seu amic de tota la vida, advocat(«sempre va bé tenir un advocat molt a prop»,esclata a riure Évole).«El que el Jordi no t'explicarà mai»,afegeix el Ramón a soles,«és que ell, com nosaltres, viu de l'afecte, de la complicitat. Aquesta és una feina molt fotuda, on el Jordi ha de prendre decisions contínuament. No és fàcil criticar els bancs, ficar-se amb la justícia, parlar de la Corona, d'Urdangarín, de l'Església... Podem, ens atrevim i ens dóna suport l'audiència. Això és el que ens fa forts però, quan et poses en aquests merders, ho has de tenir molt clar i, sobretot, t'has de sentir recolzat pels teus».

Preparar les malifetes

Tots a l'equip pensen que són substituïbles. Tots pensen que l'únic imprescindible és Évole. Quan entres a l'edifici de Mediapark i rondes per les entranyes del programa, tens la sensació d'estar als boscos de Sherwood. Quan no hi ha Robin Hood, aquella gent prepara amb atenció les malifetes, els assalts als entrevistats perquè, al final, caiguin a la xarxa d'aquest saltejador de respostes. Ja ni els explico la que s'organitza quan arriba Évole. Nois i noies baixen a la terra, baixen dels arbres, celebren la seva presència i comencen a mostrar-li imatges, talls, música, dissenys, títols, folis amb preguntes, confirmacions que aquest o aquell personatge els ha donat l'OK per gravar-lo. I Robin Évole ho arxiva tot al seu disc dur. I quan l'arracones, llança pilotes fora. Ben igual que Guardiola.

«Tot és mèrit d'ells. No els puc fallar. Abans que a la nostra audiència, em dec a la meva gent, que es desviu perquè el programa surti rodó», indica el reporter de La Sexta, ara en mans d'Antena 3. Aquest és un programa«molt treballat, i espero que la gent en sigui conscient». Una dada: per a 47 minuts de reportatge, graven una mitjana de 30 hores. A cada minut de televisió li correspon gairebé una hora de gravació. Hi ha molta feina, sí.«Jo no faig cap altra cosa que el que he vist fer a casa meva, on els meus pares pencaven tot el dia, tota la vida. El meu pare era representant de mobles i periodista vocacional; la meva mare, xarcutera i mestressa de casa».

El policia de la Prefectura deixa la porta que vigila i li demana a Évole que s'enretiri una mica, que arribarà un cotxe oficial. Évole li pica l'ullet i l'oficial fa el mateix.«És evident»,explica David Cabrera,«que el Jordi és molt intel·ligent i sagaç, però això surt bé i li agrada a la gent perquè ens passem el dia picant pedra».La sensació que Évole no para fins que aconsegueix el que vol, sense que li importin les hores que hagi de dedicar a acorralar el personatge, és una cosa que flota als boscos de Sherwood.

«Si vol és afalagador, si vol és un cabró, si vol sembla tou. Et busca i, si és necessari, t'esgota, amb la finalitat d'aconseguir la resposta que busca», narren Enric Bach, Juanlu de Paolis i David Picó, guionistes del programa.«Tots ens matem per una resposta i, en el fons, molts dels personatges volen dir això, necessiten dir-ho. És qüestió de temps, de portar-los on ells volen arribar. El periodisme és pura passió. I punt», explica Évole.

La trucada de Cayetano

Passió, per Évole, significa obtenir respostes.«S'ha d'anar a sac darrere la resposta que busques. I quan el personatge la diu s'atura el temps i tot l'equip es mira perquè sap que això és el que volíem». I, a sobre, tothom està content. Per exemple, Cayetano de Alba va trucar a Évole després del seu merder i li va reconèixer que no tenia res a criticar-li. Havia dit el que havia dit.«No es va sentir mai manipulat, perquè no ho va ser»,diu la Lara.

Matías Vallés, un dels pilars del periodisme mallorquí, premi Ortega y Gasset pel seu treball sobre les escales dels avions de la CIA a l'aeroport palmesà de Son Sant Joan i que va intervenir en un dels últimsSalvados,assegura:«He vist devoció per Évole. Els seus nous fanàtics ja el coneixen com a Évole, malgrat que encara hi ha alguns transeünts que el victoregen com el Follonero». «La principal virtut d'aquest comando de guerrilla que és Salvados'defensa Vallés'és que tots nosaltres fem les preguntes que fan o farien altres periodistes; el Jordi fa les preguntes que faria el públic, i això és bestial, d'una enorme qualitat».

Quan Évole va rebre el premi Ondas, va donar les gràcies als seus dos pares. Al biològic, Gonzalo Évole, i a Andreu Buenafuente.«El que passa amb el Jordi és de justícia universal, per no dir divina»,explica Buenafuente, que acaba passar a Antena 3. El granshowman explica que la prova que apostar pel talent sempre té premi és Évole, de qui elogia la capacitat d'aprenentatge.«La seva virtut va ser no saber res i voler-ho aprendre tot. I passar per tots els treballs de l'ofici, això es nota. Va per una altra autopista, allunyat d'aquelles estrelles sense carrera, que n'hi ha». Buenafuente sentencia que el missatge que ofereix l'èxit del seu amic i alumne avantatjat és esperançador:«Si t'ho proposes, si penques, ho aconseguiràs. Arribaràs fins on et porti el talent».

I com està el papa Évole amb el seu noi. Perquè la culpa de tot la té el Gonzalo, que venia mobles però es moria per una resposta, per un reportatge, per publicar. I va publicar ni més ni menys que a l'aguda revistaDestino. Va ficar tant el dit a la llaga que el 1970, sent ministre Manuel Fraga Iribarne, li van obrir un expedient administratiu per denunciar que, a Sant Vicenç del Horts (Baix Llobregat) s'estava creant un gueto de barraquisme. A casa d'Évole es feia el silenci quan feien les notícies. I el Jordi ho va mamar això. I es va impregnar d'aquell periodisme de denúncia, real, d'històries humanes. El punt de partida de la saga arrenca a Càceres, on l'avi Évole, republicà, ja picava l'Olivetti.

«És clar que estic orgullós del Jordi, com ho estic de la Lourdes, la seva germana gran, professora d'educació especial, amb un cor i una valentia admirables. Si el Jordi s'hagués dedicat al periodisme rosa, hauria tingut la decepció de la meva vida», explica el Gonzalo, que encara recorda el dia que el Jordi li va trucar nerviós dient-li, amb enorme alegria, que a les 12 del matí connectés Ràdio Barcelona, perquè hi sortiria, per primera vegada, en directe des del Miniestadi en una connexió«nacional» d'un Barça B-Castelló. I el Gonzalo va engegar la ràdio, i el coordinador del programa va dir:«'connecten amb el Miniestadi on hi ha Jordi' Esteban». «Hòstia»,recorda el Jordi, «tota la il·lusió per terra. I van dir Esteban en lloc d'Évole. Quin desastre». El pare encara riu.

La dona, el fill

Évole no ha dormit. El Diego, el seu fill de 5 anys, s'ha passat la nit vomitant. Ester Delgado, la seva dona, fotògrafa de professió, resta importància al problema.«Grip intestinal, li passarà d'aquí uns dies». El Jordi mostra la seva perplexitat per la capacitat dels nens de deixar-te una nit sense dormir, ells passar-ho fatal i, quan els passa, tu segueixes fet una porqueria i ells es lleven com unes pasqües. Aquell dia a dia meravellós de casa és, explica, vital per a la feina.«És impossible fer bé la teva feina si no ets feliç a casa».I això que a ell se'l veu feliç en qualsevol circumstància.«És vital passar-t'ho bé a la feina i veure que el teu equip disfruta».«Com a cap és un agonies. Escriu-ho, sisplau, vull que ho llegeixi»,explica el Marc, el càmera de la zona euro.«Molt exigent, molt dur, molt perfeccionista, però després és molt agraït i, arribat el moment, es parteix la cara per tu, que és el que un espera del seu cap ¿no?».«Demana, demana, demana i mai pots dir-li que no», postil·la Marta Foros, cap de producció.«És impossible que un programa triomfi si no té darrere hores i hores de feina»,explica Teo Pérez, coordinador de postproducció, la gent que, segons Évole, li posa el llaç al programa. I posar-li el llaç és seleccionar els millors 47 minuts d'aquelles 30 hores de gravació.

Cuidar els detalls

El Teo, que no abandona la mirada de la pantalla, deixa anar:«Aquí ve un tio cada divendres per repassar els reportatges, que tots tinguin el mateix to de llum, de color, perquè està fet a trossos de gravacions a diferents hores i en diferents llocs». L'anomenen, diuen, l'etalonador. Quan li dius que ells es turmenten per detalls inapreciables per al teleespectador(«aquí té els ulls tancats' no mira a la càmera ' cony, aquell cotxe que travessa' què fa aquella grua allà' aquesta música no queda bé'»),postil·la:«Cert. Pot ser que el teleespectador no apreciï aquestes coses, però aquí treballem pensant que el dia que no hi posem aquestes hores, el teleespectador notarà que el programa marraneja, descobrirà la grua o com era d'inadequada aquella música. I morirem. El programa funciona per Évole, per l'equip, però, sobretot, perquè surt rodó».

A la Ciutat de la Justícia, on Évole ha anat a entrevistar el jutge del cas Millet,hi apareix un paio robust que el reconeix i es llança sobre ell.«¡Jordi, cony, que sóc el de la cafeteria de Sant Carles de la Ràpita, el que cada diumenge et passava el resultat i la crònica de la Rapitenca!, ¡vinga aquesta abraçada!». Évole s'hi abraça, es deixa fotografiar amb el mòbil i es queda mirant les columnes del palau.

Després de l'impacte, Évole explica als seus que quan era molt jove va treballar en una petita agència (MJ Sport) que feia cròniques dels partits de la regional catalana.«Jo trucava a paios com aquest, encantadors. Presidents, directius, tècnics, massatgistes, encarregats de material, el tio de la cafeteria del camp... Els trucaves després d'un Rapitenca-la Pobla de Mafumet, demanaves el resultat i et deia: `1-3'. I quan li demanaves que et digués alguna cosa més, afegia, de mala llet: `Una merda, noi, una merda'.I et penjava. I d'això tu n'havies de fer ¡40 línies!».

L'evolució del personatge

Aquest deu ser l'aprenentatge al qual es referia el mestre Buenafuente.«Jo recullo molt carinyo, que és al capdavall el que busquem a la vida, el que ens alimenta. Jo diria que el nostre programa és la contracrònica en la televisió. Nosaltres no traiem exclusives, encara que alguna n'enganxem. Divulguem els temes d'una altra manera, amb els mateixos protagonistes però diferents preguntes i respostes». Rodó. Amb un bon llacet. És Évole, no el Follonero. L'evolució del personatge és vital.«Jo, com el públic, l'única cosa que li demanaria és que no canviés. I, sobretot, que no el canviïn»,diu David López, cap d'actualitat de Vanity Fair, que intervé alSalvadosd'aquesta nit sobre elcas Urdangarín.López encara recorda una declaració que li va fer, no fa gaire, José Miguel Contreras, conseller delegat de La Sexta:«Olvideu-vos-en, qualsevol que surt a la tele, a la llarga, es torna gilipolles».

Amb un matí amb Évole al davant del Palau de la Música, als patis de la Ciutat de la Justícia o amb una tarda a la vorera de la comissaria de Via Laietana n'hi ha prou per adonar-te que si Jordi Évole ja no s'ha tornat gilipolles, és que no s'hi tornarà mai. Dubto que es cregui el nou Robin Hood, però la gent el considera Robin Hood. «Cada dia arriben desenes de correus de gent que ens explica les seves històries i ens demana que les expliquem a Salvadosperquè estan convençuts que serà l'única manera que el món s'arregli», narra Lara.«Tot aquest carinyo em manté viu, però em fa una por immensa. Expliquem històries, no som els arranjadors del món. No crec que sigui bo que la gent ens vegi així»,diu Évole.

I, parlant de gent, baixa un veí de la plaça de Lluís Millet, davant del Palau de la Música. Baixa per convidar-lo a un cafè al seu pis.«Vull ensenyar-li una cosa».I Évole puja. Podria haver-lo enviat a passeig. Però no, se'n va amb ell al seu pis. El Jordi pensa el mateix que Luis Aragonés:«No sé què em passa, però com més treballo, més sort tinc». Quan pot, recorda la frase que Paco Flores els deia als seus jugadors quan entrenava l'Espanyol B:«Aquí, nois, tots som japonesets, és a dir, que ens passem el dia pencant, ¿entesos?». El que volia el veí és que Évole ense-

nyés en el seu reportatge de l'assalt al Palau de la Música la placa que ell mateix va penjar a la plaça a la qual, per un temps, va rebatejar com la«plaça de Fèlix Bitllet».

I parlant de gent que li mostra el seu afecte i, sobretot, que li demana que no canviï, tota una oficina, allà a dalt, a la quarta planta de l'edifici que hi ha a la cantonada Via Laietana-Tomàs Mieres, ha sortit al balcó. I han cridat«¡Folloneeeeeroooo!».I Évole ha aixecat el braç saludant. La badada ha servit perquè 10 nois de l'IES de Tossa de Mar s'hi enganxin per fer-se una foto. I després posa amb les noies. I al final s'acosta l'erudita mestra i li diu:«¿I la mestra, què, es quedarà sense foto?». I s'enganxa a Évole. I tots riuen. Abans que desapareguin, Évole s'acosta als nois i treu un paquet de cromos repes de la Lliga de Panini.«Li estic completant la col·le al meu fill, ¿que en teniu algun de

repe?». Els nois són de Twitter, no col·leccionen cromos.

Evole va guanyant el Follonero, encara que ell no competeix.«Sense el Follonero jo no hauria arribat fins aquí. Partint d'aquell personatge se'm permet ser més descarat. Évole és un Follonero refinat, més educat però igualment atrevit, amb la mateixa barra. Si el Follonero no hagués caigut simpàtic, hauria mort i mai hauria pogut fer aquest altre pas». Évole, Salvados,explica el Jordi, parteix des de la ingenuïtat.«Ningú ho sap tot sobre un tema. Encara més, no tenim per què saber-ho tot. No ens fem els tontos, ¡i ara!, simplement no en sabem més i utilitzem el programa per aprendre i que la gent aprengui amb nosaltres».

Aquella mirada de Pujol

Acabat de sortir de la facultat, Évole va entrar com a becari a Ràdio Barcelona. I li va tocar cobrir informativament elpacte del Majesticentre José María Aznar i Jordi Pujol. Ja llavors tenia maneres de Follonero.«Recordo haver-li preguntat a Pujol coses que no li preguntava ningú, per atrevit devia ser, per ignorant, ¡jo què sé!, però les preguntava. I recordo, com si fos ara, la mirada punyent de Pujol, com pensant `però aquest nenet de què va'. Doncs, mira, 16 anys després, tothom em consent aquestes preguntes, esperen aquestes preguntes de mi, a la gent li encanta que algú faci aquestes preguntes». I ell ja no és considerat unarara avis.

«L'audiència et dóna autoritat, i coses que fa un any et semblaven impossibles de fer i difondre perquè no eren comercials, les emets i funcionen»,explica Ramón Lara, la mà dreta d'Évole, a qui va conèixer i de qui es va fer inseparable en una associació de veïns de Cornellà on tots dos, que es van negar a fer la mili, complien la prestació social substitutòria fent de cobradors del frac dels veïns que no pagaven la quota. Lara reforça la tesi d'Évole en el sentit que la inspiració t'ha d'enganxar pencant. A tots dos els agrada provar, perquè tenen tot un equip que els recolza. Aquesta és l'evolució del Follonero a Évole.

L'entrevista de Gabilondo

A molts llocs hi han arribat per intuïció, gairebé per casualitat. Encara que, veient-los treballar, compartint equip, observant com són de minuciosos, intueixes que la sort ha estat conèixer-se. I unir-se a un equip d'amics, d'excompanys en altres llocs, tot molt generacional. En aquesta evolució, en aquest experimentar continu, un dia es van trobar amb una entrevista amb Iñaki Gabilondo sobre el 23-F.«Llarga, sense ritme, sense gags, sense possibilitat d'ironia, de broma, de picardia»,explica Évole.«La vam veure tots junts i, en efecte, no tenia res del que ens distingeix a nosaltres. Però funcionava. Ens va agradar i vam dir, ¡què carai!, la posem. I va ser un èxit».Un pas més. Una altra aportació a Salvados. El mateix els va passar amb un reportatge sobre El Ejido, on apareixien un grup d'aturats que buscaven feina i, cada dia, es reunien en una gasolinera per veure si venia una furgoneta, els reclutava i es podien gua-

nyar un jornal. Tampoc era el seu estil. Però els va agradar. I ho van emetre. I l'audiència no ho va rebutjar, tot al contrari.

Sona el meu mòbil. És Matías Vallés des de la redacció de Diario de Mallorca.«M'oblidava de dir-te que, mentre vaig estar amb ell, Jaume Matas va trucar al Jordi. No m'ho podia creure. Matas li va dir que volia parlar amb ell per explicar-li algunes coses. Per la cara que va fer Évole», explica Vallés,«li va devia oferir un esquinçador, i dubtós, off the record. `Ho sento, senyor Matas, però jo, si no tinc una càmera al davant, no prenc cafè amb polítics'. Al cap de pocs dies, Matas va accedir a parlar per a ell. Ja ho veus, el món al revés, les perdius disparant els caçadors».

L'entrevista la veurem aquesta nit. Diuen que està plena de silencis. ¿Respostes?, sembla que poques. Però els silencis retraten l'expresident mallorquí.«Era la primera vegada a la meva vida que m'asseia davant d'algú que s'ha estat tres anys preparant-se per defensar-se. Tres dies meus de preparació contra tres anys d'ell». Per sort, va ser Matas qui va voler parlar amb Évole. Elsjaponesets s'ho van treballar un munt, hi ha totes les preguntes, fins i tot aquella en què Évole li diu«però, senyor Matas, ¿com és que vostè no se sorprèn, no li explica a la seva dona al tornar a casa, que ha vingut a veure'l el gendre del Rei a proposar-li un negoci?». I Matas, a la seva: «Jo no vaig firmar aquells contractes, jo només en sóc el responsable polític».

Anar a les presons

Anem plegant. Marta Mas ha anat a buscar el cotxe, que té a no sé quin aparcament. David Mata, elsonidista,repassa l'últim àudio, recolzat a la paret de l'hotel de Fèlix Millet. Marc González, el millor càmera de la zona euro, visiona l'última presa gravada al seu Sony Z7 DVCAM de petites cintes. David Cabrera, el realitzador del dia, parla pel mòbil buscant un hotel per a una altra entrevista, una altra història, un altre dia. Ja ho saben, 30 hores per reportatge.

I dos homes enormes, gairebé lluitadors de sumo, s'acosten a Évole.«Ets gran, tio, però hauries de tenir collons de venir a veure en quines condicions treballem»,li diu el més bel·ligerant. ¿On treballeu?, li pregunta Évole.«Som funcionaris de presons, bé, ell és cap. Estem amb 1.800 presos on només n'hi caben 1.000. Hauries de veure com remenen l'estofat amb un rem o fan les truites amb aguachirrid'ous. Has de venir. Allò sí que és un 'SalvadosQue ho sàpigues, els respon Évole:«Fa més d'un any que persegueixo Institucions Penitenciàries i cada setmana em diuen que sí, que hi aniré, però segueixo esperant que em donin l'OK».

Notícies relacionades

Matas explica que col·laborava amb Urdangarín "costés el que costés"

El reportatge sobre Jordi Évole i 'Salvados' triomfa a la xarxa

Robin Hood a la presó. Això s'ha de veure. Amb tot l'equip.