Aigua fresca al segle XIII

Encaixa perfectament l'estrena de la telesèrie Toledoamb l'estil, el segell, el gir, que A-3 TV imprimeix des de fa un temps sobre la seva manera de fer televisió: una graella de programes expressament allunyats de martingales tramposes i papilles fètides. L'aposta per la ficció històrica és cara, però és gratificant si es fa bé. La idea consisteix en una dramatització lliure,sui generis,al voltant de la figura i l'època d'Alfons X, també anomenatEl Savipel seu amor a la pau i sobretot pel seu notable impuls i suport a la cultura, qualitats potser un punt exagerades en aquesta sèrie, però ningú li demana a la tele que es transformi en un rigorós seminari d'història: l'única cosa a la qual aspirem és que ens entretinguin sense punyalades per l'esquena. El paper d'Alfons Xl'interpretaJuan Diego, i el del seu home fort, la seva mà dreta (Rodrigo),Eduard Farelo, sobre el qual recau un gran protagonisme. ¡Ah! Són dos actors esplèndids. Agraeixo que els encarregats de vestuari iatrezzohagin tingut l'encert de saber recrear les vestimentes i els adorns amb seny. Posar-li una perruca aJuan Diegopodia haver resultat tan divertidíssim com tremendo. O sigui, que en aquestes produccions pseudohistòriques s'ha de procurar que els actors, estèticament, també convencin, i que no semblin criatures disfressades, que seria horrorós. Per aquesta banda ho han resolt amb bastanta solvència. Una altra cosa són les incrustacions d'escenes de sexe, bragueta, polvos silvestres i altres alegries tòrrides. Home, fins i tot sent en efecte alegries, s'han passat una mica: en aquest primer capítol ja hem assistit a una accidentada fornicació sobre llit, una salvatge violació d'una donzella i un nu integral que no venia a tomb. En elmaking offque van emetre després, l'actriu que interpretavaFátimai que va debutar en boles (Paula Rego), va declarar que el nu estava justificat: feia de musulmana i s'estava ruixant amb aigua fresca, no així les cristianes d'aquella època, que no es banyaven ni per mal de morir. Home, és cert que en aquells temps el personal cristià no brillava per la seva netedat, i reconec que ha estat una sort haver triat per fer de musulmana una criatura tan deliciosa.

En qualsevol cas, aquestes llicències cap al nu i els frontis al descobert no deixen de ser recursos inofensius i ingenus: els productors es pensen que així captaran més audiència. Potser sí que tenen raó.